Hi ha qui diu que després de la pandèmia res serà igual i que, entre les moltes coses que canviaran, s’inclouen els plans o manuals de gestió de la comunicació de crisi. I fins i tot hi ha experts que pronostiquen la seva total desaparició donada la seva incapacitat per detectar i gestionar situacions com la que estem vivint. Segurament trobaríem opinions per a tots els gustos, defensors i detractors de la fi dels plans de crisi com a eina de gestió preventiva de la comunicació en situacions disruptives.

La veritat és que entre els molts aprenentatges que ens està donant la crisi actual -seria més adequat anomenar-la catàstrofe-, cal incloure el fet que no és possible tenir previstos tots els escenaris, perquè sempre existirà aquella situació que pot trencar tots els paràmetres. I això no és motiu suficient per liquidar els plans de gestió de la comunicació de crisi. Que no sapiguem què passarà o tot el que passarà, no vol dir que no sigui útil tenir eines, conceptes, criteris, metodologies i fórmules per gestionar les crisis.

Neix la cultura de gestió de crisi

Aquesta és la veritable clau de futur dels manuals o plans de gestió de crisi. En el format actual, on l’accent d’aquests programes es posa sempre en els escenaris de risc, els plans de crisi no ens serveixen, són inútils, perquè sempre estaran desfasats. En canvi, com a eines de culturització de les organitzacions, de preparació de les companyies, de capacitació en la gestió de crisi, segueixen sent totalment útils.

Els nous plans de gestió de la comunicació de crisi, independentment dels escenaris que tinguem per davant, hauran de focalitzar-se en els circuits interns de comunicació, en la metodologia de monitoratge i detecció de senyals, en la identificació prèvia de portaveus, en la gestió adequada de canals, en la producció de continguts de valor afegit, en la creació de mecanismes de gestió de les crisis, en la definició d’operatives de treball en casos d’emergència i, sobretot, en la capacitació de tota l’organització en matèria de comunicació. El Pla de Crisi mor, però neix la cultura de gestió de crisi i aquí hi ha molt camí per recórrer.

Fa molts anys, en una visita a una central nuclear vaig preguntar al cap de la sala de control què feien en cas d’una emergència i la seva resposta va ser molt clara: consultar el manual de crisi per saber que hem de fer. En aquell moment jo vaig pensar que, si havien de buscar un manual, trobar la fitxa amb la solució adequada i aplicar-lo, era millor fugir corrent. Avui aquella percepció pren sentit, el que hauria de saber el cap de la sala de control és com gestionar la situació i això mateix és el que hem de traslladar a les organitzacions. Ara, l’escenari ja no importa, importa la nostra capacitat de gestionar-lo.