Encara són poques les administracions publiques de casa nostra que són conscients de la importància de la comunicació interna i que aposten pels seus públics interns. Per a la majoria de les administracions públiques, l’única comunicació rellevant és l’externa. És a dir la que es produeix entre l’administració i els seus administrats. Però, què passa quan l’administració vol comunicar-se amb els seus públics interns que són una de les principals fonts d’informació de la ciutadania? Res. Silenci.

Les conseqüències d’aquest silenci són moltes:

• Problemes de comunicació entre àrees i serveis. 

Per als treballadors i treballadores públics, la comunicació interna a les seves administracions sol ser caòtica, burocràtica, deficient, informal, ineficient i fragmentada, segons ens expliquen sempre que fem una auditoria. I és que encara que sembli mentida, molts treballadors públics no disposen de tota la informació que necessiten per poder fer de manera eficient la seva feina i, massa sovint, s’assabenten de qüestions rellevants del seu dia a dia pels mitjans de comunicació i pels rumors interns. Quants cops passa que els treballadors d’un departament desconeixen què fa el departament del costat, fins i tot en temes transversals que els afecten? O fins i tot quants ignoren projectes aprovats per la seva pròpia àrea o departament? O simplement desconeixen a qui s’han d’adreçar per resoldre determinades qüestions?

• Desconeixement dels valors i dels projectes estratègics institucionals.

No es tracta només que tothom conegui aquella informació rellevant per al desenvolupament de les seves tasques diàries, es tracta de què coneguin els projectes estratègics de l’administració pública per a la qual treballen, sàpiguen perquè fan el què fan i participin de manera activa. No és el mateix que et diguin: d’avui endavant has de fer servir aquest nou programari i no et donin cap més explicació més enllà d’unes instruccions operatives, que no pas que t’expliquin que l’administració per a la qual treballes té l’objectiu de millorar l’atenció electrònica al ciutadà i que per aconseguir-ho vol implantar un programari que facilita les gestions, redueix el temps de resposta i incrementa l’eficiència, per posar un exemple.

• Un accés desigual a la informació. 

Massa sovint, les administracions públiques són poc transparents internament. Això fa que la informació s’utilitzi com una eina de poder a la qual només determinats comandaments o càrrecs tenen accés. Aquest mal ús és un dels principals obstacles a vèncer ja que aquests càrrecs solen ser reticents a compartir la informació d’una manera clara i transparent i obstaculitzen la seva circulació tant com els és possible. Si a aquest mal ús hi afegim el fet que l’equip directiu de les administracions públiques canvia cada 4 anys, la comunicació interna encara es complica més, amb la tendència errònia a polititzar la comunicació interna.

Aquestes són només algunes de les conseqüències de la inexistència d’una estratègia de comunicació interna, però és important recordar que la comunicació es un procés que es produeix de manera espontània. Tots comuniquem. La diferència està en fer-ho d’una manera ordenada i planificada d’acord amb uns objectius prèviament establerts o deixar la comunicació interna en mans de la improvisació, els rumors, els comentaris de passadís i els jocs de poder. Els experts en comunicació ho tenim clar, la comunicació interna és fonamental. Ara és el torn de les administracions públiques.