Ara fa uns dies vaig anar al cinema a veure El buen patrón, la darrera pel·lícula de Fernando León de Aranoa, protagonitzada per un fantàstic Javier Bardem. Segurament León de Aranoa no ho pretenia, però sense voler li ha sortit una molt bona sàtira corporativa. A l’inici de la pel·lícula veiem Julio, el patró al qual fa referència el títol, a l’interior de la seva fàbrica, dirigint-se als seus empleats. La primera impressió és que estem davant d’un dirigent pròxim, amb capacitat de lideratge, bon comunicador, amb valors i empàtic, però a mida que avança la pel·lícula tot canvia.

Quan aquell líder d’aparença pròxima i compromès amb els seus equips baixa a l’arena es converteix en un gladiador sense pietat capaç de tot per aconseguir els seus objectius empresarials, deixant de banda els seus “valors”. Així, el que a primer cop d’ull semblava una empresa exemplar amb un CEO inspirador i uns treballadors motivats i compromesos, en realitat, és una organització caòtica, desordenada en la qual tothom lluita per sobreviure a canvi d’un sou a final de mes.

La importància de la coherència

L’empresari de la pel·lícula, Julio Blanco fa tots els possibles per assolir l’èxit, però oblida dues coses essencials: la coherència i els públics interns. Avui ja no n’hi ha prou amb que les empreses i organitzacions presumeixin de ser més humanes, més ètiques o més socialment responsables. A més a més, de dir-ho han de ser-ho. Només aquesta coherència entre el relat i els fets corporatius els permetrà guanyar-se la credibilitat i la confiança dels seus públics.

Les empreses ho saben i han començat a incorporar en el seu relat corporatiu, tan intern com extern, aquests elements, però, encara massa sovint el relat i els fets grinyolen. Hi ha exemples a cabassos. Grans empreses amb milions d’euros de beneficis cada any que no dubten a fer retallades de personal, CEOs amb sous milionaris amb empleats en condicions laborals infrahumanes, corporacions contaminants que asseguren defensar el medi ambient…

I qui coneix millor que ningú aquestes incoherències? Sense cap mena de dubte, els públics interns. Els equips interns poden ser grans ambaixadors per empreses i organitzacions, però, si aquestes no són coherents, existeix el risc que es converteixin en ambaixadors negatius. A més, aquesta manca de coherència provoca desmotivació en els equips, falta de compromís i lideratge i mala comunicació, entre d’altres. Per això, la manca de coherència és un luxe que avui cap empresa es pot permetre. 

A la pel·lícula d’Aranoa, Julio Blanco se’n surt a curt termini, però a l’altre costat de la pantalla, segur que a mig termini les conseqüències serien irreparables. Els empleats del segle XXI ja no treballen només per un sou a finals de mes, que també. Els empleats del segle XXI volen treballar en empreses més humanes, més ètiques i més socialment responsables.