Cada vegada som més els que coincidim que les complexitats actuals deixen en una posició molt feble les empreses i organitzacions. La credibilitat, especialment del sector privat, però també del públic, està sota mínims. Per si això fora poc, la societat és cada vegada més exigent, més compromesa, més militant, més intolerant, més influent per la mateixa societat i amb una tendència clara al canvi d’hàbits. En un marc com aquest, navegar per la comunicació corporativa s’ha convertit en un esport de risc degut a la gran quantitat de riscos als quals han de fer front les organitzacions.

Per garantir una bona navegació, les empreses han de buscar fórmules més imaginatives, però també més sòlides per a reforçar la seva comunicació, guanyar credibilitat i generar confiança i està clar que ja no n’hi ha prou amb incorporar les noves dinàmiques de la comunicació que centren la seva força en la persona. Avui, ja no comuniquen les corporacions, comuniquen les persones o si més no, la credibilitat rau en la persona. És cert, que utilitzar les persones que formen part dels equips de les empreses per a comunicar està donant bons resultats, en el sentit que aquestes exerceixen un millor paper d’altaveus que la mateixa organització. I prova d’això és el renaixement de la comunicació interna.

La comunicació col·laborativa

Però, és suficient? Podem viure tranquils fent servir les persones com altaveus de la nostra organització? La societat ens creu? Segurament, no n’hi ha prou i cal anar més enllà. Cal afegir altres actors per a construir una comunicació corporativa encara més sòlida, encara més creïble, capaç de superar amb èxit els embats de les complexitats actuals. I és en aquest punt on neix el que podríem anomenar la comunicació col·laborativa, una estratègia de basada a afegir a les nostres polítiques de comunicació i, per tant, a una única unitat comunicativa, tants agents com sigui possible incorporant a tots aquells que estiguin al nostre voltant.

Un exemple clar d’això l’hem viscut els darrers mesos amb la unitat comunicativa que ha implementat el sector dels recursos assistencials (les residencies, els centres de dia,…) per a superar la gran crisi que han viscut amb la pandèmia, generant continguts unitaris en tots els formats. Un altre exemple el trobem a l’estratègia comunicativa conjunta que està duent a terme la xarxa del transport públic per a recuperar la confiança de la ciutadania i incrementar el seu ús, també després de la caiguda experimentada amb la covid-19.

En ambos casos, tots els agents implicats participen alhora en l’estratègia, emetent al mateix moment els continguts previstos. És a dir, a l’altaveu de les persones afegim la força de la unitat d’actuació per part de tots aquells que formen part del mateix sector. La força de la col·laboració permet superar tots els obstacles i canviar o modificar percepcions.

La comunicació com a fet global

Imaginem ara que suposaria una estratègia comunicativa conjunta de tota la banca per a superar les percepcions negatives que genera, o del sector de les renovables, o del sector elèctric. Fa temps que defensem que la comunicació ja no és propietat ni de qui l’emet i la genera, ni de qui la rep. La comunicació és un fet global i dins d’aquesta globalitat pren sentit la col·laboració entre actors d’un mateix sector, segment o activitat i més en aquelles situacions on cal superar un alt nivell de rebuig social, de crítiques o de percepcions poc favorables. Avui, la clau rau a adaptar i reinventar constantment les estratègies de comunicació incorporant noves tècniques i noves fórmules que precisament reforcin la reputació de les organitzacions. Col·laborar és un concepte que s’instal·larà durant molt de temps en les polítiques de comunicació corporativa.