Sergi Saborit és director del diari digital The New Barcelona Post. La seva carrera professional va començar a l’agència de notícies Europa Press, però de seguida es va endinsar en el món del periodisme econòmic, al diari Expansión, on va treballar gairebé 23 anys i del qual va ser co-creador del suplement Expansión Catalunya. El preocupa especialment la precarització i la sectarització del periodisme, així com la manera en què la professió i els consumidors ens hem hagut d’adaptar a uns canvis que van arribar de cop. Està convençut, però, que en algun moment no massa llunyà hi haurà un “back to basics” i la racionalitat tornarà, tant en la manera de fer periodisme com en la manera de consumir-lo. I tornarà també als anunciants, que fugiran dels clics i les audiències estèrils i apostaran per aquells mitjans que informen i no per aquells que desinformen.

Podeu escoltar el capítol sencer amb Sergi Saborit aquÍ:

Anar a descarregar

En primer lloc m’agradaria demanar-te, tu que portes tots aquests anys, com definiries l’estat actual del periodisme. 

No soc gaire optimista, però tampoc vull ser especialment pessimista. Veig una professió molt precaritzada i que s’ha convertit en una professió de trinxeres. Abans, quan jo vaig començar, els que portaven les samarretes eren els periodistes esportius, però ara tots els mitjans es situen en un espectre ideològic concret. I no crec que aquesta polarització sigui positiva, perquè sempre s’ha dit que t’has d’acostar el màxim possible a l’objectivitat, i ara el que es busca és just el contrari. En general, es busca fer un periodisme molt sectaritzat i amb molta demagògia.

A banda d’aquests que acabes de dir, quins diries que són els canvis més importants que ha viscut el periodisme en els últims 20 anys?

Ara, la informació està molt “intermediada”. Abans, ens crèiem que els periodistes érem bons periodistes perquè aixecàvem temes. A Espanya es fa molt poc periodisme d’investigació; el que hi ha és periodisme de filtració. Però és que abans tenies un accés molt més directe a les fonts. Ara hi ha molts intermediaris, i si a això hi sumem la precarització que dèiem de l’ofici, i que hi ha poques carreres que siguin llargues, l’accés a les fonts es fa cada vegada més difícil, perquè un bon accés a les fonts és a llarg termini. Les fonts s’han de cuidar.

Una altra diferència és que abans hi havia la figura de l’editor que pensava i decidia seguint criteris periodístics. Ara, aquesta figura ha desaparegut perquè les empreses de comunicació estan en crisi, la majoria no guanya diners; per tant, estan en mans de les fonts. Estan en mans de financers, d’advocats, de professionals del màrqueting, etc. És a dir, de persones que no tenen una visió periodística.

Perquè el que sí que no ha canviat és que sempre s’ha treballat moltes hores i sempre hi ha hagut pressions. Però hi havia la figura de l’editor. 

S’hi ha sabut adaptar, a aquests canvis, el periodisme? 

És una voràgine. Hem d’anar adaptant-nos als canvis a mesura que succeeixen, sobre la marxa, improvisant, perquè tot va massa ràpid. I ens hi hem adaptat demanant periodistes “multitasking” o “homes orquestra”. Li estàs demanant a un periodista a qui li pagues poc, que faci de tot.

El que passa és que al periodisme passa una cosa que no passa en cap altre sector, que és que s’hi barregen interessos, influència, ambició i ego personal. Hi ha persones a qui ja els està bé cobrar mil euros si la seva firma es veu a internet. 

I amb la teva trajectòria, una pregunta gairebé obligada, quines diries que són les principals diferències entre la premsa tradicional, la de paper, i els mitjans natius digitals, o sigui, que no deriven de cap marca impresa o audiovisual, com és el cas de The New Barcelona Post.

La diferència més important és que els natius digitals no necessiten una gran infraestructura; per tant, la inversió inicial és relativament baixa. Hi ha hagut empreses que ho han fet molt bé i que s’han posicionat amb molts bons productes. Però, per contra, aquest avantatge també provoca que sigui un negoci que no té barreres d’entrada; és a dir, qualsevol pot muntar un diari digital.

I a tot això s’hi ha sumat un canvi de model en el consum, una híper fragmentació de les audiències i un perfil de consumidor que és un “picotejador”. Ara, ja ningú s’informa a traves d’un únic mitjà, sinó que tothom té en els “favoritos” les principals webs a través de les quals s’informa i, habitualment, triem aquella notícia que té un titular més suggerent, aquell que és impossible que no facis el click. I això, com a periodista, t’acaba frustrant. 

En algun moment hi haurà un “back to basics”, perquè la gent s’adonarà que no és un bon rumb i que s’ha de triar la informació més amb el cap que no amb el cor.

Els últims mesos, bé, els últims anys, s’ha parlat molt del model de negoci dels mitjans de comunicació, de com fer-los rendibles, en definitiva. Quin és, segons la teva opinió, el model ideal? Tot gratuït, tot de pagament, un model híbrid…?

Jo estava a Expansión quan va començar el tema de l’online i vam fer el següent raonament: “si ho donem tot gratuït, tindrem una audiència massiva i, per tant, uns anunciants massius que permetran finançar el model”. De seguida es va demostrar que això era fals, perquè el valor publicitari a internet no era el mateix que en paper. 

El Financial Times i el Wall Street Journal han obert el camí cap al model de subscripció, i a Espanya ja hi ha un gran acord perquè els grans mitjans de comunicació ofereixin el model “freemium”, que és un híbrid amb alguns continguts gratuïts i alguns de pagament. 

Per tant, es torna cap al model de pagar per la informació. Però el problema ja està creat. Ja s’ha acostumat el consumidor, i sobretot les noves generacions, que la informació és gratuïta. 

I aquest és un model molt pervers perquè res no és gratuït. Aquest és un model alimentat pel model de negoci de la publicitat: les empreses que s’anuncien als mitjans ho fan a través del que s’anomena “central de mitjans”, a qui diuen, per exemple: “tinc un milió d’euros per invertir en publicitat, treu-me’n el màxim rendiment”. I la central li oferirà la millor opció, que és la que ofereixi més milers de clics, d’impressions, de lectors… Això és el que és pervers, perquè provoca que a les redaccions no manin els periodistes sinó els agents de SEO, que et diuen com  has de titular per aconseguir un major número de clics i, per tant, major audiència.

Crec que els mitjans han de dir prou, perquè aquest model no ens porta enlloc. Bé, sí, porta a les fake news, als titulars trampa i demés. I, per la seva banda, els anunciants també haurien de plantar-se i fugir dels clics i les audiències estèrils. Les inversions publicitàries haurien de fer-se a mitjans que informin i no que desinformin. Aquest és el pas que s’ha de fer. Crec que ara estem a un extrem i ens dirigim cap a l’altre perquè la gent s’adonarà que calen ports segurs, marques que siguin garantia, que el consumidor sàpiga que no hi trobarà fake news, que ordenin la informació segons criteris periodístics, etcètera. Avui dia, això no existeix o existeix molt poc. 

Parlant de fake news o notícies falses… Teniu mecanismes de verificació a theNBP? 

Com dèiem, la proliferació de notícies falses té a veure amb el model de negoci dels mitjans i amb la polarització, de manera que els periodistes tenim poc marge d’actuació. La gent ha d’aprendre a diferenciar, tot i que, de vegades, no és fàcil.

En tots aquests anys dedicant-te al periodisme, fos quina fos la teva responsabilitat, segur que has hagut de tractar amb consultores o agències de comunicació… Com definiries la relació entre periodista i consultores de comunicació o responsables de premsa?

S’ha avançat molt en la professionalització de la comunicació empresarial. El Dircom és una figura que ha d’existir, i que hi hagi agències facilitadores, també. Però, com en tot, hi ha desajustos; per exemple, quan el Dircom de l’empresa depèn de financer, del departament legal o de recursos humans. Això no és normal.

Si una empresa té Dircom, s’ho ha de creure i ha de formar part del comitè de direcció de l’empresa i dependre del president o conseller delegat. Jo soc molt defensor d’aquesta figura, però hi ha una relació que s’ha de construir i costa temps.

Si els dircoms són persones que han trepitjat alguna vegada una redacció, és molt millor. Perquè s’evitarien errors que es cometen per desconeixement del funcionament de les dinàmiques de les redaccions periodístiques. 

Quina és l’app que més consultes?

Twitter, amb diferència. Però també LinkedIn, com a font d’informació i per poder contactar directament amb persones. Ara les trucades de telèfon ja no es fan servir.

El tema del mòbil i les apps afavoreix el “Google discover”, aquelles notícies que ens apareixen de tant en tant al mòbil i que ens ofereix Google segons els teus gustos, perquè ha arribat un punt que Google et coneix més que tu mateix. 

Això provoca que tots els mitjans digitals estem en mans de Google. El gran tràfic [número de lectors] d’un mitjà digital prové de xarxes socials – del picoteig que dèiem al començament – o del que ofereix Google. És a dir, les audiències del dia d’un mitjà depenen, fonamentalment, de Google. Ets com un tap de suro a l’oceà.