“Li he venut una moto”, “Uff, em costarà molt vendre’ls aquesta moto ara”, “He de trucar a X perquè em faci un favor i m’ho publiqui”…

Prou vendre motos senyores i senyors dircoms. “Venem” temes, clar que sí, de les empreses, entitats, institucions a les quals representem. Proposem i expliquem novetats, idees, iniciatives, projectes, propostes interessants, amb impacte en els altres, anècdotes que poden despertar la curiositat, que poden moure un somriure, que conviden a conèixer més o que aporten.

És cert, qualsevol redactor d’un mitjà parla de “vendre un tema” al seu o a la seva cap de redacció perquè competeix amb altres temes d’interès per ser publicat o emès. Ara bé, aquest redactor no acceptaria que li diguessin que sí perquè li deuen un favor o perquè cau més bé que els altres. No acceptaria publicar una “moto”, sinònim de tema sense interès per ningú. 

Nosaltres, els dircoms, tampoc hauríem d’utilitzar la maniobra de la seducció professional per intentar que ens publiquin com a notícia temes que sabem amb certesa que no tenen interès periodístic. Siguem valents. Diguem als directors de les nostres empreses, organitzacions o entitats que allò que volen que surti publicat en primera plana, o que encapçali programes radiofònics o televisius, no mereix ni tan sols un breu enlloc. I que intentar explicar-ho, colar-ho, demanar- ho com a favor, diu molt poc de nosaltres com a dircoms i afebleix la credibilitat de les empreses, entitats o organitzacions a les quals representem.

Això vol dir que les empreses només fan coses avorrides? Que tenen projectes molt poc interessants? Que prenen decisions sense impacte? Al contrari. Gairebé sempre al darrera d’una empresa, entitat o institució hi ha desenes de temes d’interès que ens encantaria conèixer com a ciutadans, que ens farien aturar l’aigua de la dutxa mentre escoltéssim les notícies. El rellevant és que com a dircoms sapiguem treure el gra de la palla i tenir el coneixement per diferenciar allò que és noticiós, o curiós, d’allò que no n’és, per molt important que li sembli al nostre o la nostra CEO. 

I que – en línia també amb el que la Dolors Gordils va apuntar aquí mateix per evitar la infoxicació -,un cop detectem un tema d’interès, treballem per explicar-lo de la millor manera, posant tot el coneixement per adaptar-lo al que necessita cada mitjà respectant els valors de l’empresa o entitat a qui representem. Malauradament, les redaccions són cada cop més reduïdes i els periodistes han de fer tantes coses alhora que no poden dedicar-se a donar voltes als centenars de propostes que els plantegem. Per això us proposo que abans d’agafar el telèfon, d’escriure un correu o una nota de premsa o fins i tot un whatsapp, pensem:

• Això jo ho publicaria si tingués un mitjà meu?
• Si escoltés la ràdio al cotxe, què necessitaria per prestar-hi atenció i no moure el dial? 
• Si mirés el diari mentre esmorzo, m’aturaria a llegir aquesta informació?
• Si treballés en un determinat programa de tele, com ho explicaria perquè qui estigui a casa vulgui mirar-ho?

Les respostes ens guiaran cap al camí òptim. I deixarem, segur, d’intentar vendre “motos”.