Avui, una amiga i lectora m’ha fet arribar la seva ressenya sobre el llibre Sabem comunicar? 25 anys experimentant amb la comunicació que hem escrit a quatre mans en Jordi Martínez, la Susana Moreno, la Sílvia Ramon-Cortés i una servidora. En aquesta ressenya, em comentava que l’havia sorprès un tema de gènere. En el nostre llibre sembla que utilitzem en dues ocasions la paraula “secretària” i això en els temps que corren no és políticament correcte.

I ara ve quan em poso en un jardí, però jo no hi sé veure el biaix de gènere per enlloc. Deu ser que em faig gran. En els més de 25 anys que fa que treballo en comunicació, es poden comptar amb els dits de la mà les persones secretàries de sexe masculí amb les que he hagut de tractar. Per tant, més que un biaix de gènere estem davant d’una realitat: el secretariat avui en dia és una feina eminentment femenina. Un fet que, des del meu punt de vista, no és ni bo ni dolent. Simplement és. I aquí és on començo a fer-me preguntes.

El biaix de genere

Per què es considera un biaix sexista utilitzar la forma femenina quan ens referim a professions desenvolupades tradicionalment per dones? Quina és la funció primigènia del llenguatge? Esdevenir una eina igualitària o ser un vehicle de transmissió de la realitat? Realment promou l’equitat parlar de persones secretàries o de les persones assistents de direcció? Les funcions d’una persona assistent a la direcció són les mateixes que les d’una persona secretària? Quan vull parlar d’una dona que fa de secretària com m’hi he de referir perquè no sigui considerat sexista? Quina seria la manera per referir-se a una persona secretària agènere? I una transgènere? Estic discriminant el col·lectiu de secretàries i la seva professionalitat quan parlo de secretàries? Impedeix la visibilització de la dona aquest ús del llenguatge?…

Intentant respondre aquestes preguntes m’he entretingut a buscar com es refereixen a elles mateixes aquest col·lectiu i he trobat algunes coses curioses. L’Asociacion de Asistentes para la Direccion (IMA Spain) parlen d’assistents de direcció en llenguatge igualitari als titulars, però als textos utilitzen el femení. L’Asociación del Secretariado de Madrid també parla de secretariat, però a la imatge principal de la web només hi veiem dones. Estrany, oi? I als textos hi ha un batibull de determinants, ara masculins, ara femenins, ara eufemismes genèrics… Però el millor de tot és que tenen una secció que, sabeu com es diu? Asociadas!!! Ai, però aquí potser si que podem utilitzar el femení… Quin embolic! Només un altre exemple, l’Asociación del Secretariado de Aragón. Elles, molt políticament correctes també es diuen Asociación del Secretariado, però quan expliquen què és i què fa l’Associació asseguren: “T’ajudem a trobar la secretària més adequada a les teves necessitats”. Com veieu, ni el mateix col·lectiu ho té clar.

Canvi real o aparença de canvi?

Personalment, estic convençuda que el llenguatge contribueix a construir la realitat i que per això cal fer ús d’un llenguatge igualitari, però al mateix temps considero que cal no passar-se de frenada, no utilitzar-lo per disfressar la realitat i no complicar innecessàriament els processos de comunicació. Avui en dia, els que ens dediquem a la comunicació hem de fer malabarismes amb el llenguatge per no ferir cap susceptibilitat. El resultat sovint són missatges buits, plens d’eufemismes que no diuen les coses com son per por a ser políticament incorrectes. Però això no canvia la realitat. Les secretàries segueixen sent secretàries encara que les anomenem personal administratiu o persones assistents de direcció i el problema de fons, persisteix. Per què determinades professions tenen un biaix per sexe, bé sigui masculí o femení? I no només això, per què aquest biaix per sexe sempre és percebut com a negatiu? El problema és el llenguatge o son les actituds? O fins i tot la mirada? Està molt bé utilitzar el llenguatge igualitari, però les paraules per elles mateixes no tenen cap càrrega, la càrrega la posem les persones. I, com ja sabeu, tants caps tants barrets.

Com a dona, el que m’agradaria és que el bosc no ens impedís veure els arbres. Que no ens acostumem a utilitzar un llenguatge igualitari només perquè és molt més senzill que actuar de manera igualitària, perquè així maquillem la realitat i sembla que som més igualitaris, quan en el fons, l’únic que ha canviat son les aparences.