Les direccions de comunicació de les empreses han experimentat canvis vertiginosos aquests darrers anys, deguts principalment a la irrupció de les tecnologies digitals i a la multiplicació dels formats i canals, interns i externs, que tenen al seu abast per comunicar.

En molts casos, aquesta revolució digital ha anat acompanyada de nous perfils i rols professionals que s’han incorporat a les àrees de comunicació, de vegades convivint, de vegades col·lisionant, amb els rols ja existents.

A més, la creixent globalització de les empreses obliga a superposar estructures comunicatives, ja sigui per àrea de negoci, per zona geogràfica o per dependència jeràrquica. En la majoria dels casos, un autèntic tetris en què un ja no sap gaire bé qui forma part del seu equip i de qui depèn la seva funció.

El més greu del cas és que com més complex és l’organigrama comunicatiu, més complexes són les comunicacions, més lentes, menys efectives i més allunyades de la realitat de l’empresa o institució, del negoci, del dia a dia.

Organigrames complicats porten a fluxos de comunicació impossibles, òrgans de decisió col·legiats que no decideixen i processos de validació que sempre arriben tard.

I tot això, en detriment de poder implantar accions de comunicació eficaces, per molt pressupost de què es disposi. Tot arriba tan tard que ja arriba caducat. 

Per fer front a aquesta complexitat comunicativa, hem de SIMPLIFICAR les estructures, assignar rols clars i delegar àrees o projectes als seus responsables. La comunicació és un treball en equip i, com tots els equips, hi ha d’haver un capità que dirigeix, uns líders que l’acompanyen i una sèrie de jugadors que formen part de l’equip, i que tenen molt clara la posició i el rol.

Oi que no hi ha dos capitans al camp? Ni dos porters? Ni un defensa jeràrquic que és un davanter funcional? Ni un davanter que juga com a porter perquè la davantera ja està coberta? Ni un jugador que no fa cas del capità perquè depèn del capità d’un altre equip?

Doncs mirem de contruir equips de forma senzilla, racional, efectiva i d’acord amb els objectius i els reptes que tenim avui. 

El principi KISS –encunyat en termes d’enginyeria, disseny i més recentment programació de programari– hauria de guiar la definició de les àrees de comunicació: keep it simple, stupid.