En David Torras és el director de Comunicació i de l’Àrea Social del Girona FC des de fa quatre anys. Ha treballat a El Mundo Deportivo, a TV3 i a El Periódico de Catalunya durant més de 25 anys i ara fa broma amb els jugadors de la plantilla dient que “s’ha passat al costat fosc”. Reconeix, però, que la seva experiència en mitjans li ha permès gestionar millor les necessitats dels periodistes de mitjans. Diu obertament que les xarxes socials són tòxiques, especialment twitter, i que hem d’aprendre a relativitzar els comentaris negatius o interessats.

Escolta aquí el capítol complet amb David Torras:

Ir a descargar

La gran dificultat de la seva tasca radica en el fet que els resultats esportius són els que marquen el ritme de la comunicació de l’entitat …

És determinant. Estem en un negoci en el qual comunicativament és molt “fotut”, perquè tu pots tenir una estratègia des del punt de vista de club però finalment et condiciona que la pilota entri o no entri. Parlem de setmana a setmana, i això afegeix una complicació a poder pensar a mitjà i llarg termini les decisions estratègiques. T’has d’anar adaptant en funció de la situació de l’equip.

En els últims anys ha canviat molt el perfil dels equips directius perquè els clubs s’han professionalitzat. Fins a quin punt els directius de la teva entitat estan pendents del que diuen els mitjans?

No massa en el meu cas. Ens movem en un entorn petit, perquè no passa el mateix que a l’entorn del Barça i fins i tot de l’Espanyol. L’entorn del Girona és el que és, i l’atenció està centrada en la gent més propera. No es prenen decisions per “el què diran”. La principal dificultat en el nostre cas és que la gent de “dins” entengui determinades decisions. El nostre club tampoc té una gran estructura directiva; som un club “familiar” en aquest sentit. Hi ha una propietat, un president i després els executius del dia a dia. No hi ha un entorn directiu entès com a tradicional i això evita fuites d’informació i problemes.

Et preocupen les xarxes socials?

N’estic pendent i hi ha comentaris que afecten, però crec que cal prendre certa distància i tenir en compte qui fa els comentaris. Jo estic molt pendent de Twitter, però he après a relativitzar les coses i les crítiques.

Potser les xarxes poden ser l’element més distorsionador de la realitat?

Crec que sí. Sincerament, m’agradaria desintoxicar-me perquè cada vegada hi ha més usuaris anònims i comentaris interessats i distorsionats. Cada vegada em costa més posar els filtres de la intencionalitat. Twitter és cada vegada més tòxic.

Com a dircom, et sents escoltat?

Sí, perquè som “quatre” i en això em sento afortunat. Per a un dircom és clau tenir tota la informació per poder gestionar-la. En el meu cas passa perquè convisc diàriament amb els responsables, i en moltes decisions de club es té en consideració les aportacions que es fan des de l’àrea de comunicació. És possible que això no passi en tots els clubs. És qüestió de dimensió i de quanta gent hi ha en el dia a dia de la presa de decisions.

Els esportistes entenen el paper que han de jugar a nivell de comunicació?

En el cas del Girona ho entenen perfectament pel que comentàvem abans, la dimensió de club. També és cert que culturalment el jugador de futbol ha anat prenent consciència que el seu treball no és només jugar 90 minuts un partit, sinó que hi ha moltes altres coses, com ara l’atenció als mitjans, obligacions a nivell de patrocinadors, actes socials, etc. Cada vegada són més conscients.

Hi ha un element que també és clau: la convivència diària i la confiança. A mi m’agrada estar a prop dels jugadors i conviure amb ells, perquè després la resposta a determinades peticions és més fàcil.

La propietat del Manchester City és un element clau per a la internacionalització del club?

El que intenta el Girona és no perdre la proximitat amb el territori, i al mateix temps la marca City et dona aquest punt de ser un club vinculat a una entitat que té clubs a tot el món. Dona una major visibilitat. El segell és bo perquè és un reclam a nivell de business del club, i a nivell esportiu suma molt.

”Orgull gironí” és la millor manera de definir el que representa el club?

Aquesta campanya pretenia buscar un lema que definís al club i va sortir dels propis aficionats. És curiós perquè va sorgir com un lema de club però ha anat molt més enllà i altres clubs i entitats de la província l’han adoptat fins i tot fora de l’àmbit esportiu.

El creixement de l’entitat, per on passa?

L’ascens a Primera Divisió de fa dos anys va ser el gran salt en tots els sentits. Un ascens proporciona visibilitat i a nivell econòmic és un canvi molt important. Jugar a Primera representa entre 30 i 40 milions d’euros de pressupost. L’aposta del club passa per potenciar el planter, el futbol base.

El gran canvi que hem experimentat és que abans no veies al carrer mainada amb la samarreta del Girona i ara els nens porten la samarreta i als balcons hi ha banderes del Girona.

Amb la teva experiència i trajectòria, com t’imagines la comunicació del 2030?

No ho sé. Si penses en com ha canviat en els últims 10 anys la comunicació dels clubs o les empreses, diria que el que anirà a més és la generació de continguts propis. Això suposo que va en contra del periodisme de tota la vida, però és normal que els clubs vulguem controlar la nostra informació, però sobretot generar-la. La gent jove ha canviat la manera de consumir la informació.

Un llibre sobre comunicació?

Quedaré fatal! Llegeixo poc assaig, però soc un gran fan de la literatura.

Un blog de comunicació?

Vaig ser un gran consumidor de blogs d’esports, viatges, cultura … però ara he de reconèixer que estic enganxat a Twitter i a Instagram i consumeixo pocs blogs.

Un comunicador de referència?

El meu món és el de l’esport; per tant, et diré que en Ramon Besa és el meu referent. Va més enllà de ser un gran periodista. Sempre ha estat un mirall per a mi.

M’has mentit en alguna de les respostes?

Nooooo! Què va, què va! A aquestes alçades de la vida, ja fa molts anys que dic el que penso.