La companya periodista Anna Argemí em va fer reflexionar a partir d’aquesta història que va escriure sobre París. Explicava que Thomas Brail, activista i escalador, es va instal·lar dalt d’un plataner centenari prop de la Torre Eiffel per protestar contra un pla de l’Ajuntament que preveia talar 42 plataners històrics per construir edificis en aquell entorn. La seva acció va sorprendre els turistes i va destapar la caixa dels trons de molts grups i persones que van decidir fer-li costat i agafar els altaveus a les xarxes i als mitjans per queixar-se. L’Ajuntament no va tenir cap més remei que anunciar que rebria Brail i finalment fer marxa enrere en el projecte, que ja sumava una allau de crítiques. 

Devia ser un d’aquells taaants casos en què empreses i institucions “tiren milles” i es descuiden d’activar un dels factors claus de la comunicació: explicar allò que pretenen fer a les entitats, empreses, col·lectius i persones que tenen al voltant, especialment als qui els pot molestar, abans d’anunciar-ho en públic. Fer-ho, potser els evitaria el tràngol d’haver de fer marxa enrere, amb el descrèdit com a pòsit per sempre.

N’hi diem tenir definit l’anomenat “Mapa d’Interlocutors”, concepte d’aquests que posem sempre en plans i protocols de comunicació, i que corren el risc de quedar-se en el “Mapa mental” sense activar mai. Alguns en diuen “aliats” i altres “grups d’interès”, però no és ben bé això. Perquè hi hem de posar també tots aquells i aquelles que poden discrepar amb nosaltres. 

En la meva experiència com a Dircom del Govern, recordo clarament com Marina Geli, aleshores consellera de Salut, aprofitava qualsevol iniciativa que volia emprendre per convocar taules amplíssimes de debat en què hi eren col·lectius i persones que jo no sabia ni que existien. Jo mirava amb sorpresa com en aquelles taules alguns i algunes no es tallaven a l’hora de fer durs retrets i crítiques i posar de manifest el que per a ells eren plans inacceptables i contradiccions indefensables. A mi em semblava una veritable descortesia, però vaig aprendre que, en realitat, era tot el contrari: era enriquidor, constructiu, ajudava a recollir millores, permetia avançar molt més sòlidament i sobretot establir llaços de confiança; s’acceptessin o no les propostes d’uns o altres.

També recordo quan, en un episodi de nevades bloquejants, els alcaldes van sortir en tromba criticant que ningú no els havia avisat i no sé quin portaveu va respondre que el problema és que no teníem els mòbils dels alcaldes i clar, als fixos dels ajuntaments, no contestaven.

Així que el que he après del famós “Mapa dels interlocutors” és el següent: 

1. Convé pensar-lo en moments de pau.
2. Més val que hi sobrin persones, entitats i institucions que no pas que en faltin.
3. Cap epígraf no serveix de res si al costat no hi ha una persona de referència, amb un mòbil actualitzat, comprovat i algú altre que ens pugui ajudar a contactar-lo en cas que hi hagi incidències vàries (que el mòbil no tingui bateria, per exemple).
4. Cap telèfon no serveix de res si abans no hem contactat amb aquella persona de referència: una trucada quan no hi ha problemes, un cafè, una excusa per a una conversa.
5. Cap conversa prèvia no serveix de res si quan prenem decisions no tenim en compte tots aquests que hem dibuixat tan bé en el nostre “Mapa d’interlocutors”.
6. En cas de crisi, algú s’ha de dedicar a informar activament i permanentment totes les persones de la llista, implicant-les si és possible en la gestió que estiguem fent.

Al final, el paper ho aguanta tot. Però una relació és una altra cosa. I obrir-la, construir-la i mantenir-la és la clau perquè no haguem de convertir-lo en paper mullat. 

*Imatge: del perfil de Twitter @egregoire