Esther Vera Garcia és directora del diari ARA des de l’any 2016. Ha estat corresponsal a París i Washington per l’Avui, delegada a Catalunya de CNN+ i dels informatius de Cuatro i ha fet diversos programes a Tv3. Ha participat i participa com a analista en diferents mitjans i, a més, ha estat directora de Comunicació del Departament d’Economia, amb Andreu Mas-Colell al capdavant. Defensa el periodisme clàssic i creu que hem de ser conscients del valor que representa com a ciutadans poder estar ben informats.

Podeu escoltar el capítol sencer amb Esther Vera aquí:

Anar a descarregar

Ets una periodista amb una llarga i intensa trajectòria al món dels mitjans de comunicació, però també has estat assessora i directora de Comunicació del conseller d’Economia Andreu Mas-Colell… I des de fa set anys que ets directora del diari ARA.

Simplement el que he fet és fer periodisme.

Això és molt important avui en dia! Creus que tot i la convulsió política, social i mediàtica que vivim podeu continuar fent el que tu reivindiques com a periodisme de veritat?

Sí. Jo sempre dic que el que intentem fer és periodisme clàssic amb noves eines. I el periodisme clàssic no és una altra cosa que sortir al carrer a escoltar la gent, els qui tenen veu i els qui en principi no tenen veu. És explicar les coses que veiem de manera que s’entenguin. I després, tot això, empaquetar-ho amb tots els formats que les noves tecnologies ens permeten i distribuir-ho a través de totes les xarxes que les noves tecnologies ens aporten. Per tant, és periodisme clàssic o periodisme de tota la vida, que és aquest de sortir al carrer, amb noves eines. Això és el que intentem fer.

Un periodisme que no deu estar exempt de moltes pressions…

Fer periodisme sempre és complex, perquè un diari sempre és un punt de vista. Per tant, el teu punt de vista pot ser el correcte o l’incorrecte. Ara bé, és molt important tornar als bàsics i diferenciar el que és la informació del que és l’anàlisi, del que és l’opinió; perquè una cosa són els fets i l’altra són les opinions. Quan dic això de tornar al periodisme clàssic, vull dir també que els gèneres estiguin clarament diferenciats: una cosa és una informació, una altra és una anàlisi, i una altra és una opinió. I els gèneres han d’estar molt diferenciats. 

Pressions sempre n’hi ha, perquè sempre hi ha persones que no veuen les coses com tu. El millor contra les pressions, el que ens garanteix a nosaltres i a tothom la llibertat de premsa, és la fortalesa de l’empresa. Com més forta sigui una empresa, més lliures seran els seus periodistes i, per tant, millor informats estaran els seus lectors. Per això nosaltres sempre diem que és molt important el model de negoci i com impacta en el tipus de producte que fas. 

En el cas de l’ARA, el nostre model de negoci és de subscripció. Des de fa 12 anys, som un mitjà de comunicació de subscripció. Ja ho érem quan molts dels nostres competidors regalaven la informació digital. Nosaltres no volem anar al “clickbaiting”, no volem anar al sensacionalisme, no anem a volum. El nostre propòsit és que la gent trobi una informació diferenciada que pugui ser analítica, jerarquitzada, que tracti dels temes que als lectors els interessin i que sigui una informació de prou valor afegit com perquè la gent torni, i li valgui la pena pagar per aquest tipus d’informació. 

Durant molts anys érem pràcticament l’únic mitjà a l’Estat espanyol que intentàvem que la gent se subscrigués. I ara hi ha molts mitjans tradicionals que han passat a la subscripció perquè van arribar a entendre que els canvis tecnològics no es podien combatre. Ara bé, com que no es podien combatre, van decidir regalar la informació, i és el que van fer durant molts anys. Això també va deteriorar la qualitat del periodisme i va acabar posant alguns d’aquests mitjans en mans de grans grups empresarials o en mans dels governs. Un dels exemples és el que ha passat amb El País, que va passar de ser el gran mitjà en llengua castellana a un mitjà que ha perdut, com dirien ells, “lustre”, o que ha perdut brillantor en una capçalera que era extraordinària.

Al món anglosaxó o americà, el periodisme de premsa ha funcionat amb aquest model i els mitjans poden començar a tenir una rendibilitat i a ser sostenibles. Estem lluny aquí d’aconseguir que els diaris puguin ser viables amb aquest model de pagament?

La qüestió és de volum. Quan diem que ens hem d’assemblar al New York Times o a The Economist, està molt bé, perquè ens hi hem d’assemblar des del punt de vista de la qualitat. El que passa és que ens movem en un mercat petit, perquè som un diari pensat i publicat en català. També tenim traduccions al castellà i a l’anglès; però bàsicament quan pregunten en quin idioma somies, doncs a l’ARA somiem en català. El nostre mercat és molt més petit i hi ha mercats que són molt més grans. El de llengua castellana és molt més gran i el mercat anglosaxó és mundial. Per tant, és més fàcil que se’n surti un diari escrit en anglès que un diari que estigui escrit en una llengua minoritària, per molta qualitat que tingui. 

Per mi, l’única sortida del periodisme és que la gent se n’adoni que les notícies poden ser gratis, però que la informació és molt cara i que val la pena pagar per la informació. 

Hem de tenir clar que la informació, si no la paga el subscriptor o la persona que la consumeix, la pagarà algú altre, i normalment aquest algú altre és una gran empresa, és una entitat financera… és algú que té un interès. Moltes vegades té ganes de donar suport a la premsa lliure perquè hi hagi un mercat i perquè hi hagi una societat democràtica més rica, però altres vegades l’única cosa que volen és simplement que no publiquis coses d’ells. I no és el primer ni el segon cas, ni el tercer ni el quart, que publiques alguna cosa sobre algú i immediatament et retiren tota la publicitat. Doncs bé, és un risc.

En les eleccions, i en altres ocasions, veiem que hi ha una certa desconnexió dels mitjans amb la ciutadania. Els periodistes estem constantment pendents del boom de les xarxes, del que està passant a Twitter i que una mica aquesta ha passat a ser la nostra connexió amb el món. El que passa a les xarxes socials pot distorsionar la visió i la realitat que té un mitjà?

El que ha passat és que s’ha tret la intermediació. És a dir, el que han considerat alguns polítics, sobretot polítics populistes, és que si treus del mig el periodista, que és el que valida la informació, la verifica, la jerarquitza, la posa en context, i emets una informació o una mentida directament a través de WhatsApp o a través de Twitter, arribes millor a l’objectiu que vols. Amb el coneixement i les dades que tenim actualment, qualsevol polític –Vox per exemple treballa així- sap perfectament quin és el nínxol de mercat exacte que acabarà sent un votant potencial. Sap exactament a qui ha d’enviar determinats missatges contra els estrangers o sobre temes de seguretat, etcètera. La microsegmentació permet enviar un missatge molt directe fins i tot al teu mòbil, i un missatge que t’arriba al teu mòbil té una credibilitat molt alta perquè t’arriba directament. Hi ha hagut moviments populistes, Trump és el primer d’ells, que intenten treure del mig el mediador. Si tu dius que el que hi ha al mig està venut, està comprat, té interessos espuris, bla, bla, bla, treus del mig els periodistes que es dediquen a verificar, que són els que tenen la capacitat de dir-li a l’opinió pública: t’estan mentint, o això que t’estan intentant dir és mentida. 

Amb les xarxes socials hem guanyat una cosa molt gran, que és que qualsevol persona pot emetre una informació. Però també hem guanyat que qualsevol persona pot emetre una mentida. Per la qual cosa cal que els periodistes fem la nostra feina i verifiquem i posem en valor i jerarquitzem i intentem explicar les coses.

Parlaves d’aquest intent de pressió que hi ha moltes vegades, sobretot des del món polític… Tu vas ser assessora i directora de Comunicació d’Andreu Mas-Colell a la Conselleria d’Economia. Consideres que es feia periodisme també des de l’altra banda?

Jo crec que el que fas és gestionar informació. No fas exactament periodisme, però sí que gestiones informació i això ho pots fer de moltes maneres. Ho pots fer des del punt de vista de la propaganda política o ho pots fer com a un gestor d’informació. La sort que vaig tenir és que el meu pacte amb el conseller va ser: davant del dubte, transparència. Vam intentar ser molt transparents amb la informació que donàvem al ciutadà. Vam explicar moltíssimes coses i en moltes coses es va canviar la percepció que hi havia de l’economia catalana i del sistema de finançament i de les balances fiscals, per exemple. Són informacions que es van donar d’una manera molt més prolixa, molt més profunda del que s’havien donat fins aquell moment. També eren anys molt durs. 

Des d’un punt de comunicació, ja sigui en una empresa o en un govern, el que pots fer és o bé gestionar informació, o bé fer propaganda. Jo vaig intentar gestionar informació. Això vol dir, per exemple, que mai pots mentir els teus companys, encara que estiguis a l’altra banda. Pots no donar tota la informació, pots voler esperar a donar una informació a tenir-la tancada o confirmada o a estar segur que aquella informació és correcta. Però en el camp de la Conselleria d’Economia això era relativament fàcil, perquè els números no són molt manipulables i les estadístiques tenien unes dates de publicació fixa i no es podia manipular quan publicaves una estadística o quan no la publicaves. Hi havia bastantes maneres de controlar que no hi hagués una intervenció política en la difusió de la informació econòmica.

I, en aquell cas, la funció i la feina de l’intermediari, del periodista, creus que està ben feta? Et vas emportar alguna decepció?

Va ser molt interessant passar a la gestió pública. Primer, perquè jo havia estudiat Polítiques i m’interessava molt com funcionava l’administració des de dins. Amb Andreu Mas-Colell, a qui jo havia conegut quan ell era professor als Estats Units, em vaig comprometre per dos anys perquè no volia relacionar-me amb la política, perquè no volia tenir cap etiqueta política al damunt. Però, un cop complerts els dos anys, ens trobàvem en la segona part de la crisi dura de l’any 2012 i em va semblar que no era el moment de deixar la conselleria, perquè era un moment molt difícil i treballava molt bé amb ell. S’aprenien moltes coses al seu costat, i em vaig quedar. 

I, mira, és com si tu haguessis viscut a Austràlia tota la vida i, de cop, te’n vas a Tanzània i tu ets un periodista i dius: ostres, des d’aquí es veu el món molt diferent. Va ser molt interessant perquè vaig veure com funcionava l’administració pública, i hi ha uns tècnics extraordinaris, sobretot a la Conselleria d’Economia. I un dia fas un màster de finançament, un altre fas un màster de sòl, un altre fas un màster de sistema bancari o mil coses. És una conselleria enorme, amb uns tècnics fantàstics que t’ensenyen moltíssimes coses. Això era una part boníssima. L’altra, que em va cridar molt l’atenció, va ser veure com treballem els periodistes: ens cremen les coses a les mans, a vegades titulem les informacions abans d’haver acabat d’escoltar el que ens estan explicant… També som, com en tots els sectors, mandrosos; també de vegades som manipuladors.

Per a mi va ser una cura d’humilitat en el sentit que allò que diem “la part obscura”, doncs res, que de “part obscura” n’hi ha a tot arreu. També vaig veure periodistes que feien la seva feina fatal o d’una manera molt frívola. I vaig veure polítics o tècnics de l’administració que intentaven fer la seva feina amb una honestedat exemplar, realment servidors públics. Per això va ser molt interessant. 

Aquesta experiència t’ha ajudat després?

Sí. M’ha ajudat molt a tenir més respecte a l’administració pública, a intentar sempre parlar amb els tècnics que saben dels temes i, sobretot, és una cura d’humilitat per als periodistes, per dir que el que t’arriba o la impressió que tu tens de les coses pot estar equivocada, molt sovint està equivocada, i que necessites escoltar l’altra banda per saber què està passant. I la desconfiança típica de pensar que és el polític que m’està enganyant és també una mica absurda. Sí que és veritat que hi ha propagandistes i spin doctors que el que volen sempre és col·locar el missatge, però també hi ha gent que el que intenta és que les coses passin i que les polítiques públiques es portin a terme. Per tant, jo crec que va ser una cura d’humilitat en el fons.

Com creus que hauria de ser un bon director de comunicació? Quines característiques creus que hauria de tindre?

Primer, que no menteixi. Si menteixes, estàs mort. Tu pots no dir tot el que saps, pots no donar tota la informació d’entrada, pots contestar exactament les coses que et pregunten. És aquella cosa del Ala Oeste de la Casa Blanca que preguntaven “Saps l’hora?” i deien “Les 5 i 20”. No, no, t’han preguntat si saps l’hora, i la resposta és “sí”. D’alguna manera pots dir tot el que saps o pots no dir tot el que saps, però no pots enganyar mai perquè l’única cosa que tens és la teva credibilitat. I en el fons, en periodisme és el mateix. 

Però avui en dia la mentida forma part del nostre paisatge…

Sí, és gratis. I el drama que sigui gratis és que, fins i tot quan denuncies que és una mentida, moltes vegades és la paraula d’un contra l’altre. Però bé, també és veritat que això ha passat sempre. L’únic que ara tot es viralitza molt ràpid, que les xarxes tenen molta potència, però la mentida sempre ha existit. I parlar malament de les xarxes també és una mica absurd, perquè també ens permeten arribar a llocs on no arribàvem mai fins ara. Ara sabem, per exemple, que hi ha una revolució interna, feminista o de les dones a l’Iran, i és la primera vegada que estem sabent què passa gairebé al dia. Durant les crisis anteriors, l’última em sembla recordar que es va saldar amb una entrada salvatge a la Universitat de Teheran en la qual van morir creiem que desenes o centenars d’estudiants, no sabrem mai què va passar allà. I ara,  gràcies a les xarxes tenim molta més informació perquè tothom té un mòbil a la mà i en algun moment aquesta informació pot arribar a l’altra punta del planeta. Per tant, les xarxes, com tot i com sempre, depèn de com ho utilitzis.

I quines eines utilitzes d’informació?

És una mica una allau. Escolto la ràdio a primera hora del matí i entro a diaris estrangers i a tots els diaris d’aquí i allà, i també per les xarxes. A mi Twitter m’ajuda molt. La veritat és que m’agrada molt, perquè si segueixes bons comptes de bons periodistes o periodistes que fan llistes molt ben informades sobre temes concrets, sobre l’Afganistan o sobre l’Iran o sobre qualsevol cosa que està passant en aquell mateix moment, tens molt bona informació.

Per acabar, hi ha algun llibre de referència, de comunicació, de periodisme que creus que val la pena comentar i que pot ser recomanable per a les persones que segueixen aquest pòdcast?

No ho sé. Hi ha molts llibres. A mi me n’agrada molt un d’un intel·lectual britànic, Christopher Hitchens, extraordinàriament intel·ligent i polemista i valent en tot allò que escrivia. Un llibre preciós que vaig llegir fa molts anys – crec que l’havia publicat Anagrama-, “Cartas a un joven disidente”. Venia a dir que si volia ser un periodista o si volia ser un jove amb capacitat crítica, tota la seva vida seria un dissident.