Els lingüistes han trobat en la gestió de la comunicació de la COVID-19 una mena de mina d’or, donades les moltes interpretacions i repercussions que genera el llenguatge utilitzat. En l’inici de la pandèmia, el Govern va voler escenificar la gravetat de la situació amb una proliferació de llenguatge bèl·lic més digna de l’Art de la guerra de Sun Tzu que d’una gestió merament sanitària. I pel que sembla, en el final d’aquesta, aquest llenguatge evoluciona cap a formes més pròpies de la política, amb un increment d’eufemismes i fins i tot amb descripcions pròpies de la ciència-ficció i en concret d’aquelles que ens presentaven un estat superior sempre vigilant que tan magníficament ens va descriure George Orwell o fins i tot el mateix Saramago.

La nova normalitat

“La nova normalitat” passarà als llibres d’història com un exemple d’oxímoron i d’eufemisme, que inclou tantes interpretacions i percepcions com un vulgui, menys la de tranquil·litzar. Entre les múltiples lliçons apreses que abunden aquests dies a les xarxes socials, pocs destaquen el llenguatge utilitzat, tant la paraula com el llenguatge visual i no verbal. En aquesta crisi aquestes paraules concretes i la visió d’uns determinats gestos, portaveus, estils i decorats, que mai han estat fruit de l’atzar, han motivat o desmotivat mil vegades més que tota la informació o sobre informació acumulada.

Noves formes de comunicar

Els assessors polítics hauran de revisar profundament els seus estils, els seus recursos lingüístics i l’abús de la metàfora conceptual que tant abunda en política i que ha estat utilitzada permanentment per persuadir, crear vincles o motivar. Al parer no s’han assabentat encara que el ciutadà, en processos d’alta complexitat i amb àmplies repercussions en la seva vida quotidiana, com en la crisi viscuda, el que requereix no són figures bèl·liques o retòriques. El que demana, és simplement transparència, claredat, simplicitat i concisió. El gran error en aquesta crisi ha estat utilitzar el llenguatge polític seguint els paràmetres tradicionals, on l’objectiu radicava en adornar els continguts tant com fos possible, per donar-li més volum a l’acció política.

No es tracta de visualitzar quins nous recursos lingüístics ens oferirà aquesta situació o quines fórmules recorrerà la política per escenificar les noves decisions que s’hagin de prendre o els nous escenaris que haurem d’afrontar, sinó de la capacitat real dels gestors d’aquesta crisi per motivar i generar confiança en la població, també mitjançant el llenguatge, i fins i tot mitjançant un llenguatge que únicament es transmet de manera digital. Potser tot això requeriria la presència de veritables experts lingüistes i d’una reflexió que superi la tradicional frivolitat política per omplir l’espai, sense tenir en compte la importància real del que es diu i com es diu.