En aquesta crisi hem tornat a constatar que hi ha un percentatge indeterminat de persones que no compleixen les normes. Per a aquestes persones els riscos per a la salut semblen no ser rellevants. N’hi ha prou amb veure el nombre de sancions i de casos, en molts casos estrambòtics, que s’han imposat per l’incompliment de les normes de l’estat d’alarma de la Covid-19.

Algú podria interpretar que el volum de persones que incompleixen la normativa es relaciona directament amb l’èxit o el fracàs de les polítiques de comunicació de govern. És fa difícil entendre com, si la informació arriba a tothom per igual, hi ha individus que vulneren la legislació quan el que està en risc no és una simple sanció, sinó la salut i fins i tot la vida de les persones.

Realment la comunicació pot influir en l’actitud personal del ciutadà?

Si prenem com a exemple molts paràmetres de conducta personal, com l’incompliment de les obligacions tributàries o les normes de trànsit, i fins i tot, el codi penal, es visualitza que el grau de socialització de les persones i, en conseqüència, el seu nivell d’integració en el grup, no és homogeni i que, en totes les situacions, hi ha comportaments individuals disruptius que van en contra de la norma existent imposada per les autoritats i acceptada per la majoria.

Grups d’amics fent esport de manera conjunta en ple estat de confinament; treballadors de la construcció sense cap mena de protecció, ni tan sols, la que haurien de portar corresponent a la seva activitat laboral; adolescents sortint junts a l’alba; centenars de vehicles escapant-se de les grans ciutats cap a les segones residències … Són moltes les escenes que aquests dies han indignat el ciutadà exemplar que acumula setmanes de confinament, conscient de la importància de protegir la seva salut i la dels seus. Aquests ciutadans veuen amb impotència com moltes persones incompleixen reiteradament les condicions imposades per salvaguardar a la població.

És evident que alguns retocs en la comunicació institucional podrien ajudar a ampliar el nombre de ciutadans conscients i complidors de les normes, però també és cert que, únicament amb comunicació, és impossible abastar a la totalitat de la població, fins i tot amb restriccions, sancions i limitacions duríssimes.

Comunicació i sociologia

Comunicació i sociologia haurien d’anar de la mà en aquells aspectes d’afectació general o global, per incidir de millor manera a la població. Un dels autors més citats en sociologia, Antonio Petrus, defineix tres estadis en la formació social o socialització de la persona, la qual cosa implica la seva adaptació o no al sistema i a les normes. Segons Petrus, hi ha tres tipus de socialització: la primària, la secundària i la terciària.

En el primer cas, la responsabilitat recau en l’entorn afectiu de la persona, la família, però també en l’escola. En el segon cas, el desenvolupament es basa en la influència dels grups secundaris, com els amics, les institucions, les associacions, els mitjans de comunicació …, i en el tercer cas, s’inclou l’educació més enllà de l’àmbit escolar, aquella que roman al llarg de la vida i que prové de múltiples fonts. Comunicació i sociologia poden ser un front únic per gestionar aquelles situacions en què ni l’acció de govern, ni la legislació són suficients per convèncer la població.