El periodisme sempre ha estat considerat com el culpable de molts mals. Durant 27 anys i mig, aquesta ha estat la meva professió. Me la vaig prendre molt seriosament, tan seriosament com qualsevol professional de qualsevol altra disciplina es pren la seva, i la vaig gaudir al màxim. Ara, mirant-ho des de la distància, em pregunto cap on va el periodisme en aquest país. El panorama em sembla, sincerament, desolador.

Forofisme, tertulianisme, intrusisme (no tothom serveix per fer periodisme, ni tampoc per comunicar), falta de cultura general, plantejaments erronis sobre el funcionament d’un mitjà… Hi ha moltíssims factors que estan portant aquesta professió tan bonica –quan pots i et deixen exercir-la– a un carreró sense sortida i a un descrèdit general (amb comptades excepcions).

Per començar, la precarietat laboral. Sí, precarietat laboral que han anat impulsant les empreses des de la crisi de 2008 i que sembla que no té aturador. S’han aprofitat d’aquells temps complicats per anar reduint plantilles i per anar omplint els forats amb persones a qui es paga sous irrisoris, fent valer la il·lusió que tenen per treballar en allò que els agrada… encara que la realitat els acabi petant a la cara.

Després, la falsa premissa que quanta més quantitat, millor i, a més, ràpid i de pressa. Es publiquen notícies falses, errònies, d’altres mitjans, del que és tendència en aquell moment. S’ha d’omplir i omplir, treure-ho tot, i d’immediat! I així és perd l’autoria i la identitat de marca. Perquè, per a un bon article, a més de coneixements i contactes, fa falta temps i reflexió. I no n’hi ha.

Això em condueix al nostre blog del 3 de maig passat, en el que parlàvem del poder de les xarxes socials i que aquí enllaça amb un altre punt a tenir en compte: per rematar la radiografia, l’aparició de nous formats ha portat moltes empreses a obligar els seus professionals a convertir-se en un “home/dona orquestra”. Ja no escrius només. Has de fer tuits, fotos, vídeos, podcasts, posts, reels… Perquè això dona “clics”. Una paraula que odio perquè, a parer meu, significa pa per avui però gana per demà.

Fent menys, el periodista ho faria millor. No en tinc cap dubte. Com tampoc en va tenir l’editor del The New York Times, Arthur Sulzberger Jr., com va destacar en el discurs d’acceptació del premi Marion Dönhoff al Times, el 2017: “Mentre altres organitzacions periodístiques s’han vist obligades a tallar, a tancar o a perseguir clics, el Times ha prosperat tots aquests anys amb l’augment del periodisme de qualitat i posant els seus lectors per davant de tot”. Això implica “donar als reporters el temps i els recursos necessaris perquè puguin fer una gran feina”. I no només al paper sinó també al seu web que, en l’actualitat, compta amb 10 milions de subscriptors. Tots dos formats no són incompatibles si es cuiden per igual, però, és clar, es requereix inversió i aquesta és una paraula tabú a molts llocs.

Oferir qualitat, escasseja. Encara que, per a mi, el que és més trist és que la professió no s’ha defensat. No ho va fer en els seus inicis, no ho ha fet mai i no ho farà tampoc ara. Però no tot s’hi val. O no hauria…