“I una merda!”, exclamava Patrícia Plaja, portaveu del Govern català, en el comunicat emès arran de la polèmica amb el seu escot durant una entrevista a TV3.

A aquestes alçades, tothom deu haver sentit a parlar del que va passar la setmana passada durant una entrevista a la portaveu a Els Matins de TV3: aprofitant la pausa per a un vídeo de 25 segons, la realització del programa va “pujar” l’escot de Plaja adduint que la portaveu se sentia incòmoda (“Ella mateixa s’ajustava el top”, deia el tuit que va fer el programa).

La portaveu del Govern va respondre emetent un comunicat en el qual s’expressava amb  contundència. Entre altres coses, hi deia: “Diuen que una crisi és una oportunitat. I una merda!”

I des de la publicació d’aquest comunicat que em ve al cap la mateixa pregunta: era aconsellable, des d’un punt de vista comunicatiu, emetre el comunicat?

En primer lloc s’ha de destacar que, com sempre, és fàcil donar la nostra opinió sobre una acció o decisió quan ja està presa. Molt probablement, si el comunicat no s’hagués fet mai també hi hauria, com ara, opinions favorables i contràries al fet de no haver-lo emès.

Dit això, em faig les següents reflexions:

Què fer en casos com aquest? La polèmica va agafar força volada a les xarxes socials i als mitjans de comunicació convencionals. En la majoria d’aquestes situacions, sempre és recomanable pronunciar-se i donar la versió pròpia dels fets. Però hi ha alguna excepció, i potser és on s’hauria d’encabir el tema que ens ocupa, que, per dir-ho de manera diplomàtica, aconsella “no remenar la porqueria”. És a dir, precisament per la volada que va agafar, no donar-hi encara més importància perquè, com més se n’hi dona, més volada pren i més es polemitza. En definitiva, si donem la versió dels fets, estem allargant el tema i, per tant, la polèmica (allò de “la porqueria, com més es remena, més pudor fa”).

Quan fer-ho? Una altra qüestió és el “temps de reacció”. L’entrevista es va fer el dia 15 de juny abans de les 9h del matí i el comunicat es va fer públic el 16 de juny al vespre, gairebé 48 hores més tard. Habitualment, el que és aconsellable, un cop s’ha pres la decisió de respondre i donar la pròpia versió dels fets, és fer-ho en un marge de temps més breu. Si s’allarga el temps de reacció, es transmet una imatge de dubte i d’inseguretat sobre què dir i com dir-ho, gens desitjable en casos d’aquestes característiques.

Format i canals del missatge. Aquesta és la variable que potser més m’ha fet dubtar sobre la conveniència d’emetre un comunicat escrit. La portaveu compareix CADA SETMANA en roda de premsa davant els mitjans de comunicació que poden demanar-li sobre qualsevol qüestió [com explicava Susanna Quintana en aquest article]. Evidentment, la polèmica sobre l’escot hauria estat (i potser encara hi serà) a l’odre del dia de les preguntes de la roda de premsa dels dimarts. Avui sabrem si li demanen sobre això i també sabrem si ella respon allò de “ja vaig dir el que havia de dir en el comunicat del dia 16” o si hi vol afegir alguna reflexió més. 

Establir precedent. És la reflexió que sempre em faig quan soc davant de casos com aquest. Està clar que, emetent aquest comunicat, s’ha establert un precedent. Un cop fet, s’han de definir criteris molt clars que determinin, a partir d’ara, quins casos seran “prou importants” que requereixin d’un comunicat per escrit de la persona afectada i quins no. Perquè el fet de “per què uns sí i uns altres no” pot desencadenar una altra polèmica.

El to. Tenint en compte el que significa el fet que una televisió pública tapi un escot en ple segle XXI (deixant-ne al marge els motius que esgrimeix la televisió pública), la contundència havia de ser el to del comunicat. No podia ser de cap altra manera. 

I una última reflexió, que no té res a veure amb la decisió d’emetre el comunicat, però que considero que ens hauria de preocupar i, per tant, ocupar: la polèmica de l’escot va deixar en segon pla el motiu pel qual s’entrevistava la portaveu del Govern (que el Govern s’acostarà a la població i atendrà les preguntes de la ciutadania)? O per contra, va provocar que arribés a més gent? Qualsevol dels dos supòsits seria lamentable des d’un punt de vista comunicatiu, però, sobretot, des del punt de vista de la reivindicació feminista.

A nivell polític seria aconsellable aquest comunicat? Quins continguts/imatges ha de censurar una televisió pública? Aquestes preguntes o reflexions ja serien motiu per a un altre post. Bé, segurament per a una tesi doctoral.

[les imatges d’aquest article són captures de l’emissió de TV3 publicades per El Periódico]