Quan em disposo a escriure aquestes ratlles ho faig amb el cor una mica encongit perquè m’he fet un fart de llegir notícies que conviden poc a l’optimisme: que la crisi energètica poc ser encara més greu, que hi pot haver seriosos problemes amb l’aigua, que les necessitats creixents desborden les entitats del tercer sector social, que els retards en els trens fan patir pel lloc de feina, que ens haurem d’estrènyer (més) el cinturó… o que Putin mobilitza reservistes per lluitar a Ucraïna, per citar només uns exemples.

Em podeu dir exagerada, si voleu, però us ben asseguro que no soc pas una persona pessimista. Més aviat al contrari. Soc d’aquelles persones que acostuma a decantar-se pel got mig ple. Sempre i quan hi hagi possibilitats reals de fer-ho, és clar. Perquè tampoc soc bleda.

Què vull dir amb això? Doncs que em sembla que ara mateix cal que els advertiments que responsables públics estan fent sobre escenaris de futur que ja ens afecten han d’anar forçosament acompanyats d’informació de servei. Una informació que, més enllà de dir “prepareu-vos, que venen maldades”, digui, expliqui, aconselli què podem i hem de fer per preparar-nos.

La informació de servei ha de ser-hi sempre, especialment quan es tracta de la cosa pública. Però aquesta és ara més necessària que mai. I ha de ser entenedora, didàctica, pràctica… i rellevant.

De la importància de la informació de servei se n’ha parlat aquí manta vegades. Recentment ho han fet la Neus Yerro, la Dolors Gordils i en Jordi Martínez, per exemple, i ho han fet, i valgui la redundància, exposant exemples concrets que els han tocat de prop.

Tocar de prop, aterrar la comunicació, que diríem, convé. Com em sembla que fa, al meu parer, la campanya de la Generalitat de Catalunya que, amb la cançó d’en Raimon, ens recorda que la pluja no la controlem, però l’aixeta sí. 

En temps de sobredosi de continguts i, paradoxalment, de desinformació, la informació de servei públic ha de ser creïble i accessible. I ha de saber trobar el forat per ser rellevant i captar l’atenció de la gent. 

Això vol dir també que, probablement, no n’hi ha prou amb l’adaptació dels mètodes tradicionals als nous codis visuals i creatius. 

Ningú diu que sigui fàcil.

I és sobretot complicat si es tracta material sensible, com ho fa una altra campanya que la Generalitat posa ara en marxa: “El suïcidi s’evita parlant”. La campanya de prevenció del suïcidi més directa que ha fet, que vol trencar el tabú, reduir l’estigma social que l’envolta, i que s’adreça a tota la societat, però interpel·lant directament els col·lectius en risc i a les seves famílies. Els toca de prop.