Una de les cantarelles que, en els trenta anys que fa que em dedico a la comunicació corporativa, he escoltat més vegades, és aquella que diu “millor que esperem” o la variant “no, això encara no ho podem dir”. Malauradament, en la majoria d’ocasions en les quals s’aplica aquest criteri, algú altre assumeix el paper que hauríem d’haver assumit com a organització i, evidentment, allò que no s’havia de dir o no es podia dir, surt publicat en qualsevol dels múltiples canals de comunicació que tenim al nostre abast. Sempre, o quasi sempre, aquesta és una decisió que prenen els responsables de la gestió d’una empresa que res saben de comunicació i que confonen el “no dir” amb el “no ho sabrà ningú”, desconeixent que si la informació és a dins d’una organització, automàticament és a fora. Avui, la comunicació la fan les persones i no les empreses i, per tant, la informació circula sense parets que la puguin aturar.

Si tu no ho dius, algú altre ho dirà

Ja no és rellevant si surt o no surt als mitjans de comunicació. Allò que és rellevant és que, si tu no ho dius, algú altre ho dirà. I el missatge difós no coincidirà amb aquell contingut que més ens hagués agradat o que preserva millor la reputació de la nostra organització. Pensar, des de la més absoluta ignorància que aquella avaria, que aquell canvi d’executius, que aquell tancament, que aquelles inversions que es fan o que no es fan, o que aquell projecte quedarà ocult pel simple fet que la direcció d’una organització ha decidit que no és el moment, avui significa no saber, no conèixer i no entendre què implica la comunicació.

El temps per comunicar s’ha reduit a 0

Els responsables i les responsables de comunicació segueixen tenint al davant el mur de l’analfabetisme comunicatiu per part de les cúpules directives de les empreses i això no es cura amb el temps, es cura amb formació, amb pedagogia i amb transmissió de coneixement continuat. Per aquells que no ho sàpiguen encara, la comunicació ha deixat de ser la germaneta pobra del dia a dia de les organitzacions pel simple fet que avui, tot és comunicació i el temps per comunicar s’ha reduït a zero.

Pensar que no sortirà publicat és un concepte reduït de les complexitats actuals. Avui una empresa té al seu voltant els seus propis treballadors, els proveïdors, els clients, els seus entorns, les administracions a les quals han de donar comptes, les empreses de la competència, els veïns i veïnes dels municipis on s’ubiquen… I tots, absolutament tots, són mitjans de comunicació i fonts d’informació i, per tant, aquell Whatsapp que circula, aquell tuit, aquell correu electrònic són avui els nous mitjans de comunicació. No dir-ho pensant que ningú ho sabrà és l’equivalent a ser sord i cec en el món actual.
I és evident que encara preval aquell concepte d’informació confidencial, però una cosa és la confidencialitat i l’altra molt diferent és donar l’esquena a la comunicació quan toca i quan, vulguem o no, tothom ho sap. I mentrestant, la reputació segueix en mans de la providència.