Darrerament, creix la tendència que per a qualsevol feina vinculada a la comunicació cal fer un concurs o presentar diferents pressupostos. I si això fins ara era competència exclusiva de les administracions públiques, ara també s’ha ampliat a moltes empreses, sobretot aquelles cotitzades o d’una certa grandària. Fins aquí, hom podria pensar que existeix una evolució cap a les garanties de transparència i d’ètica en els processos de selecció de proveïdors o d’adjudicació de tasques, però la realitat és ben diferent. S’ha entrat en una espiral perversa on tant empreses com administracions i institucions adjudiquen les seves feines –també les de comunicació– en funció d’un únic paràmetre: el preu. I tots sabem que no hi ha duros a quatre pessetes i que si vols qualitat, no busquis allò més barat.

Aquest concepte tan senzill no sembla que el sàpiguen ni empreses ni administracions, que estan disposades a contractar feines a cap preu només pel simple fet de complir un procediment que els diu que han de seleccionar el pressupost més econòmic. Vist així, sembla suïcida gestionar la reputació de les organitzacions, públiques o privades, només amb criteris economicistes i no en funció de la qualitat que pot determinar si aquesta gestió es fa bé o no.

És cert que en els darrers anys s’ha incorporat una allau de professionals dels mitjans de comunicació al món de la gestió corporativa i també que, a vegades, fa la sensació que alguns estan disposats a vendre el seus serveis a preus ridículs, a canvi d’aconseguir tres o quatre clients que els permeten arrodonir un sou semblant al que tenien. I és cert que les organitzacions han descobert aquest nou mercat que els permet justificar que fan certes feines o que gestionen la reputació a uns costos com si fossin els d’un producte xinès. Existeix, però, una certa responsabilitat inherent a empreses i a institucions sobre quina qualitat de comunicació estan oferint als seus públics, o sobre quina estratègia de comunicació apliquen o sobre quins plans de gestió de crisi tenen preparats.

No ens enganyem! Voler comunicar a baix cost és no comunicar, i sovint és anar en contra dels interessos de la pròpia organització. Potser que els responsables dels concursos i de les adjudicacions comencin per assabentar-se que els professionals no regalem la nostra feina, ni tampoc fem d’ONG de cap empresa o institució. Mentrestant, però, és com si juguéssim a la ruleta russa amb la reputació. Algun dia ens dispararem un tret al peu per estalviar uns euros o per comprar barat.