Les Nacions Unides situen l’origen de la RSC als Estats Units al final de la dècada dels 50 i principis de la dels 60 del segle passat, arran de la Guerra del Vietnam i altres conflictes mundials, com l’apartheid. Els ciutadans varen començar a creure aleshores que, a través del seu treball en determinades empreses o comprant alguns productes, col·laboraven amb el manteniment de determinats règims polítics o amb certes pràctiques polítiques o econòmiques èticament censurables i varen prendre consciència que amb la seva acció podien ajudar o combatre, aquelles pràctiques.

Des d’aleshores ha plogut molt i la responsabilitat social de les organitzacions s’ha convertit en quelcom inherent a la seva activitat, fins al punt que ja no sembla raonable trobar una organització que no disposi de la seva corresponent memòria de RSC. Les interpretacions però del compromís social de les empreses no sempre es corresponen a una veritable cultura social, en el sentit que, majoritàriament, la majoria d’organitzacions s’han penjat l’etiqueta de socialment responsables d’acord amb polítiques de relació amb l’entorn, pensades per figurar o influir, o accedir a determinats interlocutors i no tant com a veritable filosofia del compromís.

Un model caduc

La societat ha permès aquest ús frívol de la RSC i ha arribat a aplaudir la seva pràctica, tolerant que una empresa col·laboradora amb el seu entorn fos considerada una empresa socialment responsable. Això ha generat que al llarg dels anys la majoria d’organitzacions hagin adoptat polítiques de RSC molt llunyanes de la seva activitat. Tot ha estat vàlid, des dels simples patrocinis, a col·laboracions amb qualsevol entitat que lluïs l’etiqueta de sense ànim de lucre. L’important no era el compromís o la cultura social, era poder dir a final d’any, que s’havia col·laborat amb infinitat d’iniciatives.

A principis del segle XXI ja varen ser moltes les organitzacions que varen intuir que aquelles polítiques tradicionals de RSC tenien poca o cap incidència en la llicència social necessària per a dur a terme les seves respectives activitats. Sectors com la banca, les infraestructures o els serveis, veien com creixien i s’ampliaven els moviments opositors i les percepcions contràries malgrat destinar infinitat de recursos a les seves polítiques socials.

Cap a un nou model

La ciutadania ha evolucionat, és més exigent, menys tolerant i més compromesa i tot allò que no encaixa en la filosofia que avala els seus hàbits de conducta és rebutjat sistemàticament. Avui, com a persones, esperem que les empreses siguin socialment compromeses en els seus àmbits d’activitat i no de qualsevol manera. Que els productes que produeixen siguin responsables i ètics, que els serveis que ofereixen tinguin en compte els menys desafavorits i les problemàtiques socials que hi ha al seu entorn. Termes com la lluita contra la pobresa energètica, la fi dels desnonaments, el compromís mediambiental o el treball ètic…, configuren la base de la nova política de responsabilitat social que s’espera de les organitzacions.

Avui, conformar-se en col·leccionar patrocinis destinats a poder figurar a l’entorn comença a tenir valor 0 en l’acceptació i la valoració social. Seria tant com etiquetar aquesta RSC com a falsa. Mentre que el valor afegit radica en saber trobar el sentit i el compromís social en cadascuna de les activitats que desenvolupem. La capacitat d’associar les polítiques socials de les empreses al seu core business és el que permetrà que unes organitzacions siguin capaces de seguir operant i altres no. Ara el que toca és preguntar-nos en quina RSC està instal·lada la nostra empresa?