A la vida hi ha dues classes de persones: les que contesten als correus electrònics i les que no.
Entre les primeres, n’hi ha que contesten, a més, en un temps raonable, aporten informació clara i a més ho fan amb educació. A aquestes persones cal cuidar-les perquè sens dubte són una espècie en extinció. Són valuosíssimes en qualsevol empresa o organització i diria que imprescindibles per a les que ens dediquem a això de la comunicació.

Entre les segones trobem tres subgrups:
– les que són molt importants i no donen l’abast a contestar correus
– les que es creuen molt importants i només contesten a certs correus de certes persones
– les que es creuen molt importants i presumeixen de no contestar als e-mails

Establir relacions professionals amb qualsevol dels tres subgrups és summament complicat perquè és similar a intentar entaular una conversa amb una porta tancada o amb un mòbil sense cobertura.
Amb el primer subgrup de vegades es troba una drecera: fer arribar el missatge a través de la seva secretària, assistant o persona de confiança. A mode de ‘missatger de l’tsar’. Tot i això, dificulta enormement la tasca.

I amb les altres dues, no només resulta esgotador si no fins i tot desagradable.

Això sí, el dia que siguin ells els que necessitin la resposta a un correu electrònic, i aquell dia sempre arriba … potser seran els altres, els que s’han quedat a la safata d’entrada, els que estiguin fora de cobertura.