Diuen els cànons periodístics que un fet per ser notícia, entre d’altres, ha de ser d’interès general, estar d’actualitat i ser cert. Des de ja fa un cert temps, que cada cop que llegeixo el diari o les seves edicions digitals no puc evitar preguntar-me si no cal actualitzar la definició de notícia als manuals periodístics per ajustar-la a la realitat del segle XXI. Cada cop hi ha menys notícies d’interès general, més notícies falses i les notícies es limiten a informar de l’actualitat, amb anècdotes intranscendents o de poc calat, procedents sovint de fonts anònimes i sense contrastar. 

A tall d’exemple: l’1,5% de la plantilla d’una empresa de transports convoca una vaga i la mobilització ocupa espais destacats a tots els mitjans; detenen el professor d’una escola per presumptes agressions sexuals i en el titular, en lloc d’aparèixer el nom de l’escola per a la qual treballa, hi apareix el d’una altra institució per a la qual havia treballat anteriorment; hi ha una manifestació multitudinària i un dels diaris més importants de Catalunya publica un destacat que diu: “Un repartidor de Glovo intenta creuar el Paral·lel, però no se’n surt i ha de baixar de la bicicleta”. 

Aquesta realitat contrasta amb les dificultats que tenim els professionals de la comunicació corporativa perquè els mitjans de comunicació es facin ressò de les notícies generades per empreses i organitzacions. No estem parlant d’informacions anecdòtiques, sinó d’informacions d’interès general, actuals, certes i rellevants.

Vegem-ne alguns exemples:  la introducció a la sanitat pública d’una innovació sanitària amb la capacitat de millorar la vida de milers de persones; l’aplicació en una escola privada d’un nou mètode pedagògic adaptat a les necessitats del segle XXI i que contribueix a revolucionar l’ensenyament tradicional, o inversions milionàries que reverteixen en tot el teixit social i econòmic. 

Totes tres són informacions que afecten a milers de persones, però que els mitjans descarten només per la font d’origen. Tant és que la informació compleixi amb tots els requisits d’una notícia i sigui d’interès general. Es tracta d’una font oficial d’una empresa privada i es considera que  les empreses privades han de pagar si volen que les seves informacions es publiquin.

És cert que els mitjans de comunicació han de gestionar una quantitat ingent diària de notes de premsa, moltes de les quals no són rellevants, però precisament la feina periodística consisteix a destriar el gra de la palla. I això hauria de voler dir, també, tenir en compte totes les informacions, valorar-les i decidir si les publiquen o no en funció del seu interès i no en funció de la font d’origen. 

I de la mateixa manera que els mitjans de comunicació no han de descartar automàticament una informació per la seva font, les empreses i els seus gabinets de comunicació hauríem d’emetre només informacions rellevants, cosa que no sempre és així. Encara hi ha organitzacions que exigeixen als seus gabinets aparicions a mitjans amb informacions irrellevants i sense interès, que haurien de ser d’origen branded contents. 

Veient aquesta realitat, potser caldria que periodistes i comunicadors féssim autocrítica i reflexionéssim d’una manera seriosa sobre què és i què no és notícia i treballéssim plegats per evitar la infoxicació.