Hi ha frases que comencen a resultar sospitoses.

«El repte no és comunicar més. És comunicar millor.»

«No es tracta d’escollir entre persones i tecnologia, sinó de posar la tecnologia al servei de les persones.»

«La pregunta, per tant, no és si ho hem de fer, sinó com ho hem de fer.»

«En un món cada vegada més complex i canviant…»

També hi ha signes de puntuació que han adquirit una nova personalitat. El guió llarg —aquest mateix— apareix ara amb una freqüència que fa uns anys hauria resultat sorprenent. Els dos punts proliferen. I les enumeracions de tres elements semblen imprescindibles: escoltar, entendre, actuar. Estratègia, propòsit i impacte. Persones, processos i tecnologia.

Tot perfectament ordenat. Potser massa.

Hem començat a identificar una determinada manera d’escriure amb la intel·ligència artificial. Textos ben estructurats, frases equilibrades, arguments que avancen ordenadament i conclusions que tanquen exactament allò que s’havia obert unes línies abans.

Són textos correctes.

Molt correctes.

I aquest potser és el problema.

Perquè quan milions de persones utilitzem les mateixes eines per escriure correus, posts de LinkedIn, articles, informes, notes de premsa o presentacions, cada vegada escrivim millor i cada vegada ens assemblem més.

La IA no inventa aquesta manera d’escriure. En realitat, ha après de nosaltres. Ha llegit milions de textos humans i ha identificat estructures, paraules, recursos i formes d’argumentar que acostumen a funcionar. Després ens les retorna ordenades i polides en qüestió de segons.

El problema arriba quan nosaltres tornem a copiar allò que la màquina ha après copiant-nos. És una mena de bucle estilístic.

Una empresa demana a una IA que li prepari un post corporatiu. Una altra empresa fa exactament el mateix. Una tercera també. Totes demanen que el text sigui «professional però proper», «inspirador, però no excessivament comercial» i que «generi engagement».

El resultat no acostuma a ser dolent; acostuma a ser semblant.

I aquí apareix una paradoxa interessant. Potser, com més fàcil sigui produir textos perfectes, més valor tindran els textos imperfectes.

Passa com amb les coses fetes a mà. Una peça artesanal pot tenir una petita irregularitat. Una tassa no és exactament igual que la següent. Una línia no és completament recta. Una puntada no queda mil·limètricament situada al mateix lloc. Durant molts anys, la indústria ha intentat eliminar aquestes imperfeccions. Ara sovint les busquem perquè són precisament les que ens indiquen que allò no ha sortit d’una cadena de producció.

Amb els textos podria començar a passar una cosa semblant.

Potser recuperarem el valor d’una frase estranya. D’una expressió pròpia. D’una anècdota que només aquella persona podria explicar. D’una broma que no acaba de ser perfecta. D’una frase massa curta. O massa llarga. D’una paraula que un manual d’estil probablement hauria eliminat, però que aquell autor utilitza des de fa vint anys.

En definitiva, de tenir veu.

Quan llegim durant temps una persona que té una veu pròpia, podem arribar a reconèixer-la sense veure’n la firma. Passa amb els bons columnistes, amb alguns escriptors i també amb persones que simplement han desenvolupat una manera particular d’explicar les coses. Tenen ritme. Tenen expressions recurrents. Tenen obsessions. Tenen sentit de l’humor. Miren el món des d’un lloc concret. I, sobretot, no intenten agradar estadísticament a tothom.

La IA, en canvi, tendeix per naturalesa cap al territori central. Pot ser brillant generant alternatives, ajudant-nos a estructurar una idea o millorant un text. Però si li cedim completament la veu, és fàcil acabar en aquella zona confortable on tot és raonable, tot està ben explicat i gairebé res sorprèn.

Potser la pròxima batalla de la comunicació no serà produir contingut. Serà conservar identitat. I potser començarem a valorar d’una altra manera aquella persona que escriu amb una expressió que ningú més faria servir. Aquell directiu que explica una cosa que realment li ha passat. Aquella empresa que s’atreveix a publicar un text que no sembla redactat després de passar per quinze filtres corporatius.

Arribats a aquest punt, només queda una pregunta: creus que aquest article l’ha escrit un humà que es diu Manel Gastó o l’ha fet una intel·ligència artificial?