A les comarques gironines aquests dies se celebra la Setmana dels Rahola, un cicle d’activitats vinculades al periodisme i la comunicació que fa deu anys que organitzen la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona. Una d’aquestes activitats – obertes a tothom, per cert, per fer una reflexió general sobre el món de la comunicació – ha estat una conversa entre el periodista Dani Vilà, cap d’informatius de Televisió de Girona, i Patrícia Plaja, la periodista que és la portaveu del Govern català.

Tot i que en aquest espai ja s’ha parlat en diverses ocasions sobre la importància de la figura del portaveu per a la comunicació d’empreses, entitats i institucions, la conversa convida a tornar a posar-la en valor. En primer lloc, per la singularitat del cas si parlem de portaveus governamentals. Perquè aquí, a diferència d’Estats Units, per exemple, on solen ser periodistes, encara el més habitual és designar persones que formin part del govern – siguin ministres, consellers o secretaris – i que estiguin al servei d’aquest. En governs “polifònics”, o sigui de coalició entre diferents forces, en alguns casos s’han designat portaveus rotatoris, la qual cosa, lluny d’oferir una imatge i un missatge únic, objectiu bàsic de tot portaveu, ha evidenciat més la polifonia. I això, amb una ciutadania allunyada i un panorama polític fragmentat, s’ha de tenir molt present. Perquè cada vegada seran més els governs polifònics.

El govern català, de coalició, té una periodista com a portaveu. No és el primer cop. Una altra periodista, Aurora Massip, també excel·lent professional de la comunicació, va ser portaveu d’un anterior govern de coalició, l’any 2007. 

Quan Plaja va ser nomenada portaveu de l’actual govern català, el president va assenyalar que la seva designació responia a la voluntat “de professionalitzar la comunicació” i de “traslladar la informació a la ciutadania amb tota la claredat i la màxima celeritat”. “És fonamental que el govern informi de les decisions preses, evitant les especulacions”, va dir. Doncs això.

I aquí hi ha la segona de les raons per tornar a posar en valor la figura del portaveu: perquè és el responsable de traslladar els missatges d’una organització. I aquesta és una gran responsabilitat.

El portaveu ha de ser una persona que doni confiança al receptor, de manera que quan aquest l’escolta sigui capaç d’entendre tot el que està comunicant. Ha d’estar ben informat, tenir l’habilitat d’absorbir ràpidament una informació i reproduir-la amb seguretat i propietat. Amb un missatge senzill i clar.

Ha de saber escoltar. Ha de ser creïble. La mentida està prohibida. Ha de ser honest. Si no té la informació que se li demana en un moment determinat, ho ha de reconèixer i si és possible fer el que correspongui per mirar de facilitar-la més tard. No s’hi val especular.

Un portaveu no ha de ser necessàriament algú que prengui decisions, per bé que sí que cal que estigui en la presa de decisions per poder dir quin impacte tindrà el missatge, com serà interpretat, quin enfoc és el millor i si la gent ho entendrà.

I tot això s’ha de preparar, preparar i preparar. La improvisació no és una opció en comunicació.

Ser portaveu no és una feina fàcil perquè, a més, pel seu grau d’exposició pública, sovint és objecte de crítiques. Crítiques que s’han de saber encaixar. 

Plaja ho va reconèixer sense embuts que fer de portaveu no és una feina fàcil: “Cada dimarts – que és quan hi ha les rodes de premsa per donar compte dels acords del govern català – tinc un tribunal al davant i passo un examen públic”.

Però tot i la dificultat de la tasca, els portaveus, els bons portaveus, són necessaris. Perquè asseguren el missatge de l’organització. Per tant, empreses, entitats, institucions, organismes… designin i formin portaveus. Ja siguin directius, càrrecs electes, tècnics especialitzats o professionals de la comunicació. El perfil que considerin millor per a l’organització. És absolutament recomanable que ho facin.