Manel Fran és director de Comunicació d’Aena a Catalunya des de l’octubre de 2018 i porta tota una vida dedicada a treballar la comunicació des dels àmbits públic i privat.

En la seva carrera, ha estat coordinador de Comunicació de Partit dels Socialistes de Catalunya durant 6 anys, però també va ser director de Comunicació del Ministeri de Treball. 

Es considera periodista, creu en l’ofici i reivindica la feina dels periodistes per als periodistes.

Escolta aquí el capítol complet amb Manel Fran:

Ir a descargar

Com es porta la comunicació d’un aeroport com el de Barcelona i d’una companyia com Aena?

És polièdric perquè l’aeroport és una infraestructura que dona un servei públic i també és un element de debat públic que sobrepassa el servei de la infraestructura; però, a més, la infraestructura està gestionada per una empresa que cotitza en borsa. Hem de tenir un full de ruta per a cadascuna d’aquestes “gorres” que ens posem en cada moment.

La comunicació és llavors reactiva o propositiva?

Pretenem que sigui propositiva amb tot allò que fa referència a la informació per a mitjans de comunicació, especialment econòmics, o per als nostres accionistes; és també propositiva en tot allò relacionat amb els concursos públics però, en canvi, el paquet d’informació sobre situacions de temps real de les infraestructures és reactiva. Tenim la necessitat de treballar de manera polièdrica. Finalment, no oblidem les situacions de crisi que en el seu cas són reactives per la seva pròpia naturalesa.

En el sector aeri sembla que d’una anècdota se’n fa notícia. Es remena molta informació fast food. Ho entenen els periodistes perquè no es converteixi una anècdota en una notícia?

Tinc la temptació de ser una mica crític amb la nostra professió i posar en qüestió el model empresarial que porta els periodistes a actuar com actuen, però ho explicaré amb Síntesi: No crec que el risc de fer esment d’una anècdota sigui un risc específic del nostre sector; és un risc real i crec que tots els professionals ens hem de conjurar per fer pedagogia perquè els nostres col·legues i les empreses editores de mitjans i, fins i tot, el públic en general, no ens deixem obsessionar per la informació fast food. Hem d’intentar introduir els elements gastronòmics necessaris perquè el públic pugui tenir tots els elements de judici per valorar les coses.

Quin és el grau de coneixement que tenen actualment els periodistes sobre el transport aeri o sobre una infraestructura com aquesta?

No m’atreveixo a fer una avaluació global. El que sí que percebo és que hi ha una gran part de la professió que es segueix prenent molt seriosament la seva feina. Hi ha molts professionals de la informació que procuren aprendre i documentar-se bé. Però tinc la sensació que no hi ha gaire gent que faci això, perquè molts es conformen amb un tractament superficial, i el que és pitjor és que això professionalment no ha de satisfer.

Aquest retrat, dificulta poder comunicar eficaçment?

Sí. Jo preferiria que per a mi fos més difícil fer comunicació corporativa i que els periodistes fossin més exigents amb les seves fonts. Tenir-ho difícil perquè els periodistes no volen aprofundir en el seu treball, em sap molt greu. Tenir-ho difícil perquè ens exigeixen més, em dificulta la meva feina però em reconcilia amb la professió.

Quin paper juguen les xarxes socials en la vostra companyia?

Ens costa aprendre aquest canvi de l’escenari informatiu, però no només a nosaltres. No som conscients de com de profund i ràpid està essent el canvi. No hi ha precedents en la història d’uns canvis tan ràpids a l’hora d’informar-se i, per tant, ningú pot exigir-nos que siguem àgils a l’hora d’adaptar-nos a aquests canvis.

Amb les xarxes socials anem per darrera de la demanda. Però penso que estem prenent consciència i això ens obliga a incorporar aquests canals de comunicació, i ho hem de fer amb la potència d’aquesta gran companyia.

La hiperconnexió dels ciutadans és un terreny abonat per a les crisis?

Òbviament sí. La capacitat de convertir l’anècdota en informació rellevant existeix a partir del moment que algú fa una foto i la col·loca a les xarxes. Per això hem d’adaptar-nos i tenir aquesta capacitat de hiperconnexió; els primers responsables de comunicació.

Hem de fer pedagogia interna per entendre que una crisi a les xarxes cal saber dimensionar-la?

Ara podem veure a la pantalla de l’ordinador, publicades i amb continguts audiovisuals, coses que poden no tenir cap repercussió, i el que cal fer és aturar-se i pensar “qui em diu això”. Hem de dimensionar-ho i ser conscients de la seva transcendència, però al mateix temps hem de saber que cal fer cas a l’advertència d’un usuari que considera que un servei no funciona correctament.

Quina és l’última crisi que ha viscut i quines van ser les seves prioritats?

Ara estem vivint una crisi permanent pel debat públic sobre l’ampliació de l’aeroport i estem en la primera posició de les agendes i amb una presència permanent als mitjans. La resta acaben sent les petites crisis de cada dia molt marcades per la pandèmia. Com li fem front? Doncs en el primer dels casos, amb treball efectiu de curta distància i amb nul efecte mediàtic. I en el segon, amb pedagogia.

Com serà la comunicació del 2030?

Serà una comunicació encara més a curt termini. Serà una comunicació hiperactiva, però al mateix temps hiperápida, amb la qual cosa no tindrem temps per pensar i, per tant, haurem de ser capaços de tenir mecanismes de resposta més àgils dels que tenim ara.

Diari de paper o tauleta?

Diari digital per treballar i diari de paper pels diumenges si puc esmorzar amb calma.

Ràdio, Tv o Premsa?

Sentimentalment, sempre la ràdio; perquè és on vaig començar. Puc viure sense premsa i sense televisió, però no podria viure sense una ràdio.

Podcast sí o no?

Sí, sobretot per recuperar alguns programes de ràdio que no puc escoltar – ha estat la meva salvació – i per descobrir continguts que difícilment tindrien espai a la ràdio comercial.

Per a les seves notes, llibreta i llapis o tauleta?

Llibreta i llapis. Soc incapaç d’entrar en una reunió sense tenir un llapis i paper.

Una recomanació per a un estudiant de periodisme?

Ufffffffffffff! Que li interessi el món en què viu. El periodisme és l’ofici d’explicar coses. I per explicar les coses cal saber el món en què vivim.

Un llibre de comunicació?

Deixeu-me ser heterodox. Recomano un llibre de teatre, “Veritat i Mentida” de David Mamet. Perquè la feina d’haver de comunicar s’assembla tant a la feina que fan els actors que un bon manual per a un actor és un bon manual per a algú que hagi de comunicar.

Un blog de comunicació?

Aquesta és més difícil perquè tinc una certa resistència a tecnificar el nostre treball. La comunicació és més senzilla del que alguns intenten aparentar.

Un periodista que sigui referència?

És complicat mullar-se però, perquè no em diguis que no em mullo en res, et diré que tinc una estima especial per Manuel Campo Vidal. Gran professional, bon company i bona persona. Com a nen admirava a molta gent, i en Manuel n’és un.