Leandro Lamor és delegat de l’Agència EFE a Catalunya. Gairebé tota la seva trajectòria professional està vinculada a l’agència pública de notícies, on va començar sent becari i on ha passat per la corresponsalia del Barcelonès Nord, per la secció d’economia, la de política i on també ha exercit de redactor en cap fins arribar a ser-ne el delegat a Catalunya. El preocupa especialment el fet que la professió perdi el costum de preguntar i repreguntar que, segons ell, és el deure màxim de tot periodista i l’únic monopoli que li queda a la professió davant el fet que qualsevol persona pugui elaborar continguts i difondre’ls a través de les xarxes socials. Està convençut que la verificació és l’única manera de combatre les notícies falses. 

Escolteu el capítol sencer amb Leandro Lamor aquí:

Anar a descarregar

Repassant la teva trajectòria, podem dir que estem davant d’un periodista d’agència en majúscules. La gent del gremi estem molt acostumats a sentir parlar d’agències de notícies, però tinc la sensació que, fora del gremi, la gent no coneix massa bé què és i a què es dedica una agència de notícies… Tu també tens aquesta sensació?

Nosaltres no som un mitjà finalista, no arribem a la gent directament, per això és probable que la gent ens conegui menys. Però això està canviant. Cada vegada, la nostra marca corre més per les xarxes socials perquè la resta de mitjans ens citen. Cada vegada hi ha més estudiants de periodisme interessats a fer les pràctiques a l’Agència EFE o a qualsevol altra agència de notícies perquè consideren que començar la carrera periodística en una agència és una escola.

I com definiries què és i a què es dedica una agència de notícies?

Som un operador integral d’informació, és a dir, produïm, verifiquem i difonem notícies als nostres clients que són, fonamentalment, mitjans de comunicació, però també institucions i empreses. 

Posaré un exemple: avui dia tothom coneix les principals comercialitzadores d’energia (Endesa, Naturgy, etc.), però fins fa poc ningú no sabia què era el gasoducte Nord Stream, sense el qual l’energia no circularia. Les agències de notícies som el Nord Stream de l’ecosistema de la informació i, sovint, com en el cas del Nord Stream, només es parla de nosaltres quan passa alguna cosa negativa, com per exemple que ens equivoquem, que no passa gaire sovint, però ha passat. 

Avui, més del 80% de totes les notícies que circulen al món tenen com a origen una agència de notícies.

I això és positiu o és negatiu?

És positiu perquè, cada vegada més, els nostres clients demanen una informació verificada i fiable, i les agències els ho podem proporcionar. Crec que som grans aliats dels mitjans de comunicació, no només com a subministradors de notícies fiables i verificades, sinó també com a factor de competitivitat: els mitjans poden destinar recursos a fer periodisme d’investigació i estar tranquils perquè saben que l’agència ja els cobreix la resta d’informacions. 

Aquesta seria l’única diferència entre una agència i un mitjà de comunicació?

Bé, en seria una, però n’hi ha unes quantes més. Per a mi, la més important és que, com que hem de donar informació verificada i fiable, hem de ser al terreny. Ser al terreny vol dir tenir una àmplia xarxa de corresponsals, i això val molts diners, perquè nosaltres estem allà quan un país és notícia però també quan no ho és. I és això el que ens permet dominar el terreny, conèixer les fonts d’informació i accedir-hi quan es produeix la notícia i, en definitiva, proporcionar informacions fiables i contrastades. 

És bàsic ser al lloc on passen les coses, en el moment que passen, i tenir les fonts treballades. 

Quins diries que són els canvis més importants que ha viscut el periodisme en els últims 20 anys?

La pèrdua del control de la informació per part dels mitjans de comunicació, per la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials. Ara qualsevol ciutadà pot tenir el millor equip per produir continguts i després les xarxes socials per distribuir-los.

La nostra tasca és verificar i discernir entre els continguts que són notícia dels que no ho són i, sobretot, aprofitar l’únic monopoli que ens queda als periodistes i que no fem servir gaire: PREGUNTAR. Aquesta eina potser és l’última barrera que ens queda davant d’una allau d’autors de continguts i no la fem servir. PREGUNTEM POC i REPREGUNTEM MENYS.

Això és d’ara o ja venia d’abans?

Potser ja venia d’abans. Cada cop han anat sortint més intermediaris entre els protagonistes de les notícies o de les decisions i els periodistes. El que passa és que, amb internet, aquest mal costum de no preguntar s’ha accentuat. Internet és com un tsunami que t’obliga a anar molt de pressa per intentar ser el primer a donar una informació, i aquesta rapidesa fa que es perdi el costum de preguntar.

Aleshores, pel que dius, la professió no s’ha sabut adaptar massa bé a aquests canvis en el periodisme…

En general, tothom hem fet per adaptar-nos-hi. El periodisme està en constant evolució. Però hem actuat molt amb la recepta prova-error. En els darrers deu anys,  ens ha costat molt trobar una fórmula que fes rendible la nostra feina. 

Ara estem començant a trobar el camí. Jo dic que el periodisme està en l’adolescència respecte als canvis que ha viscut els últims anys, el més important dels quals ha sigut l’arribada d’internet i les xarxes socials.

Fake news/notícies falses. Teniu a l’agència mecanismes de verificació? 

Sempre se’ns pot colar una notícia falsa, però no hem de resignar-nos a que això ens acabi devorant. Tots els mitjans, més o menys, tenen els seus mecanismes. Nosaltres, a EFE, fa tres anys que tenim el servei “Verifica”, que serveix per contrastar informacions, identificar “bulos” que corren online, buscar dades, etc. Tot això per tal de “deconstruir” una informació i poder aturar una mentida.

Quina és la relació entre periodista i consultores de comunicació o responsables de premsa? És la desitjable?

La bona comunicació i la bona informació han de contribuir a un objectiu comú, que és proveir el ciutadà d’una informació fiable, contrastada i que li sigui útil per a prendre decisions del caire que sigui. Els periodistes i els consultors, si cadascú fa bé la seva feina, comparteixen aquest objectiu. És molt factible aquesta relació de confiança si cadascú fa bé la seva feina i si se sustenta, per a mi, en un pilar fonamental: no dir mentides. És preferible el silenci d’un Dircom que no pas una mentida. Igual que un Dircom segur que s’estima més que un periodista l’avisi si publicarà una informació que l’afecta.

[“EN POQUES PARAULES”]

a. Un llibre sobre comunicació: L’illa dels 5 fars, de Ferran Ramon-Cortés

b. Un autor/a ó expert/a en comunicació: M’agrada fixar-me en la gent que fa coses reals, que apliquen conceptes de comunicació a la seva feina diària, com ara Emmanuel Faber (Danone) o Paul Polman (Unilever). Actualment, m’agrada molt el president de SEAT Espanya, Wayne Griffiths.

c. Una campanya que t’hagi “marcat”: No és ben bé una campanya, però em va impactar molt l’aparició de Steve Jobs explicant el primer IPhone. Em sembla un tractat de comunicació. I més actual, m’ha impactat la de CaixaBank amb l’atleta britànic Derek Redmond i el seu pare a Barcelona 92.

d. Canals/Apps de comunicació que has incorporat últimament en el teu dia a dia: Estic subscrit a quatre o cinc mitjans de comunicació. Aprofito per dir que els periodistes que tenim la sort d’estar treballant i de tenir una situació estable hauríem d’estar subscrits a, com a mínim, un mitjà de comunicació. Com a aplicació faig servir molt “Pocket”, una app que et permet guardar notícies per llegir-les més tard.

e. Qui (persona, organització) ho ha fet molt bé en qüestions de comunicació: Els citats anteriorment, Emmanuel Faber i Paul Polman. 

f. I qui s’ha equivocat: Elon Musk entrant a la seu de Twitter amb un lavabo a les mans. Crec que els líders estan per acompanyar les persones més que no pas per atropellar-les.