Quan la pesta negra es va estendre des de la Xina fins a arribar a el Regne Unit, la gent de la Xina, Europa o l’Índia no compartien cap mena informació sobre la malaltia. La distància impedia una comunicació fluïda i ràpida però, més enllà d’això, tampoc no es confiava en les institucions sanitàries de l’època i cada un dels països feia la guerra pel seu compte amb l’objectiu de solucionar la pandèmia. Malgrat els esforços i donades les condicions ningú sabia que estava matant a milers de persones a tot el món.

Avui dia confiem força més en els estaments sanitaris i les nostres autoritats i no obstant això després de viure un 2020 (que millor no esmentem més) la pregunta que seguim fent-nos és com saber en què i en qui confiar.

La pandèmia de la COVID-19 ha deixat al descobert moltes misèries polítiques que no han fet més que confondre els ciutadans i generar frustració, inseguretat i desconfiança. Les institucions de molts països s’han debilitat de manera molt preocupant perquè han perdut la confiança dels seus administrats.

La confiança és el motor del sistema perquè el món es mou per la confiança que els uns generen en els altres. Dipositem aquesta confiança en institucions impersonals o desconegudes i en homes i dones als quals només veiem per televisió. Si aquesta confiança s’esfondra, s’esfondra un dels pilars de la nostra civilització.

Quan els humans érem simplement caçadors fa milers d’anys, vivíem en grups reduïts i ens relacionàvem amb les persones del nostre entorn més immediat. El coneixement era la base de la confiança.

La fiabilitat de la comunicació durant la Covid-19

Per això és important tenir institucions fortes en l’àmbit de la ciència i de la medicina perquè això és el que ens garanteix rebre una informació fiable. Els atemptats al metro de Londres de fa uns anys, ens van mostrar un model d’actuació de comunicació davant d’una crisi que va generar confiança, sense ostentacions, sense sobre exposicions innecessàries, amb una cadena de responsabilitat clara i amb uns portaveus amb suport i coneixement. No hi havia lloc per a la improvisació ni la manipulació.

Els enormes errors comesos pels nostres responsables polítics durant la crisi sanitària, només han fet que sumir en la confusió i la desconfiança als ciutadans. Iniciem la pandèmia en els primers mesos amb una sobreexposició de dirigents polítics, es va seguir amb un desordre territorial que ens va submerigir en el caos i vam acabar l’any amb molts models de comunicació, alguns més reeixits que d’altres, però molts ineficients. La voracitat de l’ego polític prima més que la informació a la que tenim dret els ciutadans i encara que no ho assumeixin, això, va en contra de la classe política.

Saben qui ofereix confiança i credibilitat? Els responsables mèdics i la comunitat científica. Aquí és on hem de posar l’accent de les compareixences públiques; en la confiança i en la credibilitat.

Fa pocs dies el propietari d’un bar em deia: “M’estic arruïnant. Jo si em diu un científic que he de tancar m’ho crec, però si m’ho diu un polític no. ” No es pot expressar millor. La confiança, la credibilitat, l’autoritat es té o no es té.

Prenguin nota i facin que tinguem un 2021 una mica més fàcil !!!