L’altre dia vaig veure a la televisió l’espot de la nova empresa que promet dur-te la compra a casa en deu minuts, i per això les seves treballadores i repartidors corren pels passadissos i pels carrers a contrarellotge.

De veritat algú NECESSITA que li portin la compra a casa en DEU MINUTS?

Vivim immersos a la societat de la (des)informació, del clickbait, del titular incendiari, del minut a minut i de la voràgine informativa. És més important qui ho diu primer que qui diu tota la veritat. I aquesta dinàmica s’ha instal·lat a tots els àmbits de la societat.

Ens hem tornat més impacients, més exigents i més intolerants i a més ens sentim tan informats que donem lliçons al metge, al professor dels nostres fills, al dependent de la botiga de mòbils i al nostre veí, sobre aspectes tan diversos que de vegades ni tan sols tenen a veure amb la nostra professió i, a priori, amb el nostre àmbit d’experiència.

I els que ens dediquem a la comunicació ho patim de manera diària. Ens demanen les coses “per ahir”, que estiguin “impecables i en 3 idiomes” i a més ens diuen “com ho hem de fer” perquè ja ho han llegit en diferents blogs i fòrums molt importants o els ho ha dit un amic en un dinar o el veí a l’ascensor.

A més, la immediatesa combina molt malament amb el rigor i l’eficàcia. En comunicació, gairebé sempre és tan important el que es diu que com es diu, i això requereix de temps i reflexió. Els missatges importants, com el cafè, cal reposar-los. I de vegades fins i tot repensar-los. I contrastar-los, i recolzar-los amb dades objectives i certeses, i fins i tot amb imatges i infografies, per aconseguir que la gent ho entengui, no tan sols que ho reenviï o ho deixi en “vist”.

Quan parlem de “comunicació estratègica” ens referim a dissenyar un conjunt d’accions, calendaritzades en el temps, per assolir uns determinats objectius a curt i mitjà termini, mitjançant determinats suports i canals propis, guanyats i pagats. I aquesta estratègia la gestionen els professionals de la comunicació i els seus equips, tant interns com a externs.

Vindria a ser el “qui és sabater, que faci sabates” però en versió 4.0. Però és clar, de comunicació, com de futbol, ​​tothom en sap, i ara a més hi afegim una capa d’impaciència i immediatesa.

Com diu una bona amiga meva: “si no tenim deu minuts diaris per aturar, respirar o meditar… és que en necessitem vint”. Reivindiquem novament l’art de tenir una mica de paciència i de ser una mica menys exigents i més tolerants.