Actualitat

Notícies, idees, pensaments i reflexions per re(inventar) la comunicació

Glòria Serra al pòdcast Parlem amb Síntesi

per | 15/03/2023 | Comunicació, General, Podcasts | 0 comentaris

Glòria Serra Ramos és una experta de la comunicació. I aconsegueix deixar-nos clavats a la pantalla quan comença a parlar introduint i explicant cada reportatge d’Equipo de Investigación. Ja són 12 anys al capdavant del programa, primer a Antena 3 i ara a La Sexta i amb milions de visualitzacions a les xarxes. Glòria Serra ha estat gairebé a totes les cadenes: a Telecinco, a TVE, a Barcelona TV i a TV3. Ara bé, els seus inicis són a la ràdio i encara la podem escoltar cada divendres a la tertúlia de Jordi Basté, a El Món a Rac1.

Podeu escoltar el capítol sencer amb Glòria Serra aquÍ:

Anar a descarregar

Glòria Serra és el que podríem dir “una estrella de la tele”. Des de fa 12 anys presenta el programa Equipo de Investigación, primer a Antena 3 i ara a La Sexta. Abans havia estat a TV3, betevé i Telecinco. A la ràdio també té una dilatada trajectòria. L’hem pogut escoltar a Ràdio Barcelona, Cadena SER, Ràdio Miramar, Catalunya Ràdio i al magazín matinal a COMRàdio.

Bé, això senzillament vol dir que fa molts anys que treballo (riu).

Personalment, he tingut la sort de poder compartir una part del camí amb la Glòria i puc dir que és una professional lluitadora, tenaç, amb un gran criteri i, sobretot, amb una enorme qualitat humana. Quin és el secret del teu èxit?

No et sorprendrà si et dic que és treballar molt. Picasso deia que la inspiració sempre l’agafava treballant. La meva trajectòria és senzillament el fruit de molta reflexió, molta feina, molta autoeducació. La meva veu, la meva dicció o la meva forma de dirigir programes és el resultat de la prova i l’error. I sobretot, fruit de la reflexió i d’intentar copiar, imitar, estudiar aquells que m’agraden o els referents que m’interessen i provar-ho. Provar-ho molt i amb esperit crític per canviar coses.

La benevolència amb tu no existeix…

Soc una perfeccionista horrible i he hagut de treballar amb perfeccionistes molt grans. Amb els anys, ho he anat moderant perquè la perfecció no existeix i les persones que som tan perfeccionistes vivim amb una gran insatisfacció. Això ens pot impedir gaudir del meravellós moment professional o del programa que has fet perquè dius “Sí, però”. A Equipo de Investigación no es pot veure el programa amb mi perquè sempre hi trobo coses. És horrorós i és una permanent insatisfacció. M’agrada molt reflexionar i no em quedo mai amb el primer que trobo.

Dotze anys d’un programa de televisió, Equipo de investigación, en prime time. Com t’ho expliques en un moment en què es diu que la tele va de baixa?

Era impossible haver imaginat l’èxit d’Equipo de Investigación. Primer, perquè és un programa d’investigació; és a dir, és informació pura i dura, no hi ha espectacle, no hi ha show. Pot tenir un estil, però és informació pura i dura. Segon, perquè es fa des d’una empresa privada que ha de tenir beneficis i tot i això sempre ha mantingut un estàndard de qualitat. Pot haver-hi programes més encertats o menys, però no ha baixat mai l’estàndard. És un miracle. Jo ho explico en el fet d’haver trobat un estil molt propi. Crec que quan la gent fa zàping i em sent, sap que és Equipo de Investigación i que aquesta marca té una credibilitat. També es produeix un efecte, i aquest sí que és únic i em consta que s’investiga en alguna universitat, que és la capacitat de reemetre’s. El problema dels programes informatius és que, una vegada s’han emès, han mort. Equipo no. Quan es reemet, fins i tot augmenta l’audiència que ha tingut en l’estrena. Estem emetent programes, que anem retocant i actualitzant, que tenen 6, 7 i 8 anys. Això és increïble. En televisió és increïble. Jo no conec un altre cas.

Per tant, quan et diuen que la televisió ha mort i que els joves ja no miren la tele, t’ho deus prendre amb un cert escepticisme.

No, no, són totalment certs; però tenen la mateixa certesa que en el seu moment, quan va sortir la tele, es va dir que la ràdio estava morta. Què va passar? Doncs que la ràdio es va adaptar, va buscar nous formats, noves maneres; va donar suport al que és més important en la ràdio, com pot ser la immediatesa o la companyia o la reflexió. En la televisió és el mateix. La televisió no ha mort; ha mort la manera en què l’hem entès els últims anys. Hi ha programes que tenen més audiència a la plataforma d’Antena 3, A3 Player i A3 Player Premium, que és de pagament, que en l’estrena. És a dir, els continguts televisius no han mort, al contrari, han aparegut operadors internacionals. Netflix és un canal de televisió que primer només feia ficció, però ja ha començat a fer altres coses, com reportatges. Ens ha ensenyat una nova manera de veure la tele: a la carta, quan em ve de gust, no m’he d’esperar fins a les tres de la tarda que fan el telenotícies. És una altra història.

Citaves la ràdio i ara et podem escoltar a la tertúlia de RAC1 també. 

Jo mateixa escolto la ràdio, a vegades en directe, perquè estic a casa i la ràdio sempre t’acompanya, però molt sovint l’escolto, com aquest pòdcast, en el moment que a mi em ve de gust. De fet, hem guanyat un munt de possibilitats.

Al llarg de la teva trajectòria, tant a la ràdio com a la tele, segur que has rebut moltes influències, fins i tot podríem dir pressions o intents de pressió d’empreses, d’administracions o de persones. Com valores el rol dels directors de comunicació? 

El gran problema és que no s’ha professionalitzat el paper del director de comunicació, al contrari que en altres països, sobretot anglosaxons. La nostra història democràtica és curtíssima i no hi ha hagut temps d’entendre que el director de comunicació no és un comissari polític. Pot reproduir les decisions que vulgui, però no pot ser un comissari polític, que és el que acostuma a passar i és terrorífic. Quan es truca a un periodista i se’l pressiona amb unes formes molt poc adequades i amb uns arguments que no van molt més enllà de “pels meus nassos”, aquest periodista se’n recordarà tota la vida i sempre reproduirà aquella conversa. És a dir, que no només s’està llençant pedres contra ell mateix per la seva poca professionalitat, sinó contra la institució, el partit o fins i tot contra el director o president que representa. És un problema de poca professionalitat, de molt poca professionalitat.

I creus que és estès això?

Lentament, partits i administracions han entès que no poden seguir amb aquest ritme propi d’altres èpoques, de països de democràcia curta o senzillament de dictadures. És allò de “Vostè no sap amb qui està parlant”. Això empetiteix la democràcia, però sobretot empetiteix la institució, el partit i la persona que el representa. Excepte Podem, no sé si és per què jo no he treballat a l’àmbit públic quan aquest partit ha estat a les institucions, tots i cadascun dels partits polítics amb representació parlamentària d’aquest país m’han trucat i pressionat de males maneres. Algunes més males que d’altres. Tots, tots, tots. No cal que digui noms. Tots.

Com t’imagines un director de comunicació ideal?

A “L’ala oest de la Casa Blanca”, una de les meves sèries preferides, hi ha un episodi on entrevisten a C.J. Cregg, secretària de Premsa del gabinet del president, i li pregunten en què consisteix la seva feina. És tot ficció, però aquell fragment s’hauria d’aïllar i reproduir a tots els gabinets de comunicació d’empreses. Ella diu: “La meva feina no és mentir als mitjans, perquè si m’atrapen he perdut la credibilitat per sempre. La pròxima vegada que despengi el telèfon per parlar amb qualsevol periodista em dirà ‘No, és que no et crec, perquè ja em vas enganyar una vegada’. La meva feina és fer de mitjancer entre l’actuació del president dels Estats Units, el públic i l’intermediari, que és el periodista. Jo he d’aconseguir que el que fa el president brilli a través dels periodistes perquè arribi al públic i sàpiga què és el que està fent el seu govern”. Crec que és a la cinquena o sisena temporada. 

Parles de la mentida, que sempre és la primera regla, però sembla que avui en dia mentir no es penalitza.

En absolut. Estava mirant les informacions que van estar reproduint, sobretot per part del Partit Popular i alguns mitjans de comunicació, la mentida que Europa havia tallat els fons europeus perquè Espanya incomplia les seves obligacions. Òbviament, la Comissió Europea va haver de fer un comunicat dient que això era mentida. Però ningú ha rectificat, ni ha passat res. Hi ha mitjans de comunicació mantenen el titular a la seva web. I hi ha polítics que ho han difós a través de Twitter i no ho han rectificat. No passa res.

La sensació és que estem perduts…

No del tot. Passen dues coses. La primera és que lentament aquest tipus d’opcions anirà perdent credibilitat. En molts casos, estem parlant de grups amb una mitjana d’edat del seu públic molt alta. El Partit Popular, per exemple, té un problema amb el seu votant perquè té una edat altíssima. Són persones molt grans que o bé no els importa tant la mentida, potser perquè recorden èpoques pretèrites, o bé la justifiquen. La gent més jove ho tolera menys. Per altra banda, potser perquè soc molt optimista, crec en la feina que fem persones com jo i el programa on treballo. Gent que ens esforcem en què tots i cadascun dels fets siguin corroborats i certs i si hi ha discrepància, que apareguin les dues opinions discrepants o les tres o les que siguin. Aquesta feina brilla i la nostra credibilitat, que al final és el nostre pa, és el que realment fa que connectem amb el públic, amb l’espectador. 

Glòria Serra com a ciutadana i com a periodista, on t’informes?

Utilitzo molts mitjans i de molt variats. Crec que és el més sa i el que potser hauríem de fer tots una mica: no quedar-nos en un únic menú, sobretot perquè en els temps que corren ve molt de gust trobar algú que digui exactament el que jo vull escoltar i que em convenci de les meves idees. Això és un error, perquè un no sempre té la raó en tot. És bo aprendre a dubtar. Per això faig tant de tastaolletes. Intento llegir amb aquest esperit crític pensant: És veritat això que m’estan dient? Em genera algun dubte? Hi ha alguna cosa que no m’encaixa amb això que està dient? M’està refermant massa en les meves idees? Crec que aquest esperit crític és l’únic que ens pot salvar de les notícies falses. Les mentides han existit sempre. El que passa és que ara ens arriben d’una forma molt directa i ens agrada creure-les. Volem que siguin veritat. Llavors, el que faig és seguir molta gent i molt variada. Tinc llistes fetes, sobretot de Twitter, de gent que em resulta interessant; però sempre me la miro amb distància perquè penso “Ai… avui estàs escombrant cap a casa, perquè avui aquí se’t veu, que és molt normal, el que tu veritablement creus”. També em passa quan escric algun article i sempre em surt allò que crec i ho defenso amb més passió. Per això faig molt de tastaolletes. Però el més important de tot és l’esperit crític.

Estàs a totes les xarxes?

No. Sobretot perquè no tinc temps. És a dir, la xarxa, què vol de nosaltres? El temps, que és exactament el seu negoci. El negoci de les xarxes no és la comunicació ni la informació; el negoci som nosaltres. Volen el nostre temps i la nostra informació. Això no obstant, estic a Twitter perquè en el seu moment va ser un imperatiu de la feina. M’ho vaig estar estudiant bé, vaig fer el compte i hi estic no només per difondre el que faig, sinó que també deixo caure alguna opinió de tant en tant quan ho crec convenient. Ara bé, no m’omplo de soroll. Tot això d’opinar de tot, cada dia a tota hora em sembla molt superb. Crec que les opinions tampoc són tan importants, però si hi ha alguna cosa que ens apel·la o on podem marcar la diferència, hem d’opinar. No estic a Instagram ni a Facebook, que és una xarxa que vaig rebutjar de manera instintiva. M’ha fet sempre molt respecte. Tampoc m’he descarregat TikTok, perquè les xarxes controlades pel govern xinès em generen molts dubtes. Sí que estic subscrita a diversos mitjans de comunicació, tant tradicionals com nous (en línia).

Al llarg de la teva experiència, has hagut de tenir molts moments en què has après coses de les situacions quotidianes. En recordes alguna que puguis compartir?

Mira, hi ha una cosa que sempre m’ha fascinat: els actes de comunicació veraços i potents sempre m’han cridat l’atenció. Recordo una pel·lícula que vaig anar a veure amb els meus pares quan es va poder estrenar, perquè estava prohibida en època franquista: El gran dictador, de Charles Chaplin. És un al·legat en contra del feixisme. Un feixisme que en aquell moment estava atacant a Europa. Chaplin fa un doble paper: fa d’un sabater jueu i fa de Hitler. No es menciona mai el nom, però és evident que és ell. La pel·lícula acaba amb un al·legat increïble que és un primer pla, molt curt en termes de cinema, que és pràcticament la cara i els braços d’ell que s’està fent passar per Hitler, però no ho és i està fent un al·legat en contra de la guerra, en contra del feixisme. Em va impactar d’una forma increïble. És llarguíssim. No passa res més que ell parlant i, tot i que jo el vaig veure doblat al castellà, el poder de convicció d’aquella cara, d’una persona que està realment creient en allò que diu, és increïble. Crec que sempre més he buscat aquests actes purs de convenciment. Aquí, a Equipo de Investigación, em van dir que, com que anem al gran públic i el divendres és un dia d’entreteniment, hem de fer una locució que no és la informativa, perquè sinó la gent no es quedarà. Pensava com ho havia de fer. Només sé parlar dient el subjecte, el verb i el predicat. Recordo que va ser una revelació veient a un grandíssim actor, Ricardo Darín, fent Arte, una gran obra de teatre, i la manera com ell caminava per l’escenari, que no podia deixar-lo de mirar, com parlava, com et quedaves enganxat de les seves pauses… Sense exagerar, sense fer histrionisme… Va ser una revelació. Vaig dir: això és el que he de fer. No cal exagerar. No cal fer una cosa estranya. S’ha de fer això. M’ha costat arribar-hi, perquè no soc actriu i ni molt menys Ricardo Darín. El moment en què algú està fent alguna cosa des de tota la seva convicció, posant-li el seu cor, la seva credibilitat, la seva creença, té un poder absolutament increïble. 

Per acabar, algun llibre que t’estiguis llegint i que creguis que pots compartir amb les persones que ens escoltaran?

Estic rellegint, i també és un acte poderosíssim de comunicació i de convicció, Gerald Durrell, un dels meus autors predilectes. És entomòleg, biòleg, una persona enamorada dels animals des que era petit. De fet, han fet ara una sèrie molt exitosa que es diu Els Durrell. Va començar a escriure per guanyar diners pels seus animals, per les seves campanyes, per crear un zoo que té a l’estret que hi ha entre Gran Bretanya i França. Però utilitza aquests llibres i diríem que destil·la la seva personalitat foteta, simpàtica, divertida, apassionada, enamorada de la vida, defensora, militant. Defensa un zoo de veritat, no d’entreteniment, com una forma de salvar les espècies que estem destruint. I ho fa amb gràcia. Amb art. És un mestre de la comunicació sense que aquest hagi estat el seu objectiu. No és un fals mestre, no; es vesteix amb el seu vestit d’autenticitat i és una passada tornar-lo a llegir cada vegada. Ara l’estic rellegint i penso: com pot ser que, sense proposar-s’ho, s’hagi convertit en un escriptor tan apassionant?

0 Comentaris

Envia un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Notícies

Síntesi estrena un nou espai de podcasting dedicat a la comunicació

Síntesi estrena un nou espai de podcasting dedicat a la comunicació

A la fotografia, Agustí Rodríguez Síntesi posa en marxa un nou espai en format podcasting on quinzenalment oferirà entrevistes amb responsables de comunicació d’empreses, institucions i organismes. Aquest nou espai, “Parlem amb Síntesi”, permetrà conèixer i...

Les newsletter com a eina de comunicació

Les newsletter com a eina de comunicació

Informació i vendes es confonen molt sovint Que aixequi la mà qui no rep diàriament al seu compte de correu electrònic alguna newsletter ja sigui informativa o de producte. És evident que cada matí quan obrim la tapa de l'ordinador i activem el nostre compte apareixen...

Twitter