Ferran Lalueza, doctor en Periodisme, és professor de Comunicació a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) i a la UPF (Universitat Pompeu Fabra). Cada dia s’ha d’enfrontar a les noves generacions des de l’àmbit de la docència, amb uns joves que volen fer de la comunicació la seva professió. Ferran Lalueza reconeix que la concepció de la comunicació dels seus alumnes és un avantatge.

Escolta aquí el capítol complet amb Ferran Lalueza:

Ir a descargar

 ¿La comunicació del futur passa per fenòmens com Ibai Llanos?

El monocultiu de consum de continguts forma part d’una altra època. Els alumnes se sorprenen que donem valor a aparèixer en un mitjà de comunicació tradicional perquè no són consumidors d’aquest tipus de mitjà. No llegeixen la premsa escrita i aparèixer en ella no té transcendència, des del seu punt de vista. En canvi, fenòmens com l’Ibai, o com la Dulceida i el seu impacte, són tan importants com aparèixer a La Contra de La Vanguardia.

¿Per a les empreses, això és una dificultat a l’hora de comunicar i d’apropar-se als públics?

La diferència generacional ha de determinar com ha de ser l’estratègia comunicativa. El fet que hi hagi una disrupció tan important fa que les empreses, les companyies o les institucions públiques ho hagin de tenir en compte. I ho hem vist amb la necessitat de vacunar-se. Ha agafat a molta gent amb el pas canviat perquè s’utilitzen uns codis de comunicació molt tradicionals.

¿I quines haurien de ser les eines?

Quan l’OMS utilitza Tik Tok és molt significatiu. Aquí es va demostrar la importància d’utilitzar les eines o les plataformes que s’acosten als públics. Aquesta una clau. Una altra és el llenguatge i quin tipus d’informació es dona i com es dona.

Tenim un bon exemple amb els JJOO de Tòquio, que a Twitch i Tik Tok ho ha petat. Quin paper han de tenir en les organitzacions, no només aquestes eines, sinó les xarxes socials en general …

Les xarxes generen oportunitats, però també tenen els seus riscos. El que és important és que els beneficis superin els possibles perjudicis. 

Aquest és el gran secret, on és el benefici i on el perjudici?

El benefici està en determinar la visibilitat i per tant, d’una manera econòmica, tenir una eina de comunicació que pot arribar a milions de persones. És clar, això ens dona un nivell d’exposició al qual no estem acostumats, un nivell d’interacció molt alt amb els seguidors …

Una comunicació més gasosa i menys profunda?

No és temerari dir-ho així, perquè les xarxes ens han acostumat a la immediatesa i això comporta que no vagi associat amb la reflexió o la profunditat … I hi ha un altre efecte pervers. Per cridar l’atenció cada vegada cal dir coses més gruixudes. Per obtenir la dosi d’atenció a les xarxes s’han de fer coses que trenquin esquemes i sigui més provocador.

Les fake news són el gran enemic de les organitzacions?

És un enemic a combatre, però a nivell corporatiu les fake news són un fenomen que es pot combatre amb un cert èxit. A mi em preocupen més les fake news a nivell de societat, perquè deixen un pòsit i generen unes creences que tenen un efecte molt negatiu. Com a societat ens hi juguem molt més que tot el que s’hi pugui jugar una empresa o una institució.

Els podcasts són una bona eina de comunicació?

Sí. El fenomen COVID ha contribuït al seu èxit. Estem saturats de pantalles i el format àudio ha experimentat un creixement important. Un altre factor, com el de la necessitat de la proximitat, de no sentir-te sol, s’experimenta d’una manera molt intensa. I hi ha poques coses que contribueixin a generar la sensació de proximitat i de calor com ho fa la veu humana.

Comunicar jugant és una manera amb la qual estan experimentant moltes empreses, especialment amb els seus treballadors. Vostè ha escrit i reflexionat sobre això.

Fa anys que està damunt de la taula. Connecta amb les noves generacions i té una capacitat de dedicar atenció a determinats continguts, molt diferent al de la comunicació tradicional. La gamenificació forma part d’una tendència que permet acostar-nos als continguts d’una manera entretinguda, gratificant i divertida.

Els plans de crisi són la gran assignatura pendent de les empreses?

Sens dubte. No obstant això, la pandèmia ha fet avançar molt en la sensibilitat respecte a la comunicació de crisi. Una crisi no és una vacuna contra una altra crisi ni ens prepara per a la següent, i l’única recepta que funciona és la previsió. Hi ha molta feina per fer i cal professionalitzar la seva gestió. Hi ha qui ven plans de crisi com qui ven patates. No ho pot, ni ho sap fer qualsevol un bon pla de crisi.

Com serà la comunicació del 2030?

Hi ha elements que ens donen indicis de com serà; i la base serà la confiança. Ser capaços de generar credibilitat, que allò que diem que fem, ho fem; que creguin que som competents, i que estiguem orientats no només als nostres interessos. Vivim en un context de crisi de confiança absoluta i aquest context no és sostenible. Crec que les grans plataformes actuals perdran la seva hegemonia en favor d’espais en què es pugui interactuar amb persones amb les quals es pugui establir un diàleg productiu. I el contingut multimèdia ha vingut per quedar-se. Peces ben treballades, mesurades, concises.

Per acabar, recomani un llibre de comunicació…

Perdona, però faré una cosa que no m’agrada fer massa… Et parlo d’una novel·la, una novel·la didàctica titulada “The show must go on”, publicada per la meva Universitat i fruit d’un projecte d’innovació docent.