Estrella Montolío Duran és una referent, una mestra, en l’àmbit de la comunicació i el llenguatge. És catedràtica de Llengua Espanyola de la Universitat de Barcelona. A més, assessora diferents empreses i corporacions per ajudar-les a millorar en la seva comunicació. És també una gran divulgadora de la llengua i ha impartit centenars de conferències, ha participat en programes de ràdio i ha escrit diversos llibres i articles a mitjans. 

Podeu escoltar el capítol sencer amb Estrella Montolío aquí:

Anar a descarregar

Per què et vas començar a apassionar pel llenguatge? 

Vaig estudiar Filologia perquè quan feia Batxillerat m’agradaven la gramàtica i la sintaxi. M’interessava la part lògica i les regles internes de la llengua. Amb el temps, vaig trobar tant o més fascinants els estudis sobre com les persones fem servir el llenguatge i el poder que té.

Tu dius que tot és llenguatge. En som prou conscients? 

El llenguatge té unes possibilitats extraordinàries de les quals crec que encara no en som prou conscients. El llenguatge articulat és una capacitat biològica que tenim els éssers humans, de la mateixa manera que respirem o som bípedes. Sobre aquests automatismes biològics, perquè són automatismes, n’hem fet una reflexió. Per exemple, tots sabem que si estàs nerviós abans de fer una presentació en públic, cal respirar d’una determinada manera. O si has de donar a llum, si cantes en un cor o si fas pilates. Tens reflexions sobre maneres convenients o no convenients de respirar en determinats contextos. O què podem dir sobre la necessitat de la nutrició! Ara tots sabem de l’existència de tipus d’aliments diferents, que si lípids, proteïnes, hidrats…

Aprenem de tot. 

Sí, i sabem també que hi ha una certa alfabetització nutricional: intentem que els nens no prenguin begudes ensucrades o que la gent no esmorzi un frankfurt carregat de quetxup. Però, quina és la reflexió sobre la importància de l’automatisme del llenguatge? Què en sabem sobre quin tipus de converses són decididament tòxiques i quines converses, en canvi, són terapèutiques? Què en sabem sobre com podem entomar una conversa que ha de ser difícil? Què en sabem sobre com podem portar les relacions interpersonals per tal que siguin constructives i no hostils? Sobre tot això, no tenim encara cap mena de reflexió pública. I aquesta és una de les tesis que jo intento empènyer.

Realment l’ús de determinades paraules en lloc d’unes altres pot ajudar a generar un ambient hostil o amable? 

La selecció de les paraules té una importància cabdal. Per exemple, si a un nen li dius “ets un desastre, mai arribaràs a res”, això es converteix en una profecia auto-complida. Aquest nen o nena és bastant probable que acabi introjectant-ho com una mena de mandat. Si jo li faig a algú una generalització d’aquesta mena, “tu no arribaràs mai al lloc”, sabem que això té una importància fonamental en el futur d’aquesta persona.  

Ara canvio completament el context i parlo de la selecció lèxica. Fins fa poc, parlàvem de crims passionals. El crim passional ens fa pensar en algú que no és responsable de les seves accions i, a més, que té a veure amb l’amor. Des de que s’usa l’etiqueta “violència de gènere”, les conceptualitzacions que en fem són completament diferents. És més fàcil parlar d’un assassinat si l’acte jurídicament ja està conceptualitzat com a violència de gènere i no pas com a crim passional. En aquest sentit, les etiquetes que posem a les realitats determinen com nosaltres interpretem aquesta realitat.

Aquest ús de les paraules requereix una certa reflexió. En el món de la comunicació i el periodisme no sempre tenim aquest temps. Som poc curosos? 

En general, partim d’aquesta situació en què, com a societat, no reflexionem prou sobre la importància de seleccionar bé les paraules. Certament hi ha periodistes, per exemple de caire feminista, que estan posant de manifest la diferència entre titular una notícia amb “Mor una dona a València” en front de “Una dona és assassinada a València”. Posen de manifest que és molt important reflectir la realitat amb les paraules adequades. Tanmateix, trobo que sí, que pagaria la pena que les persones que tenen una influència sobre l’opinió pública tinguessin una reflexió més profunda sobre les implicacions inferencials, els camps associatius que desperten les paraules. Els sinònims purs no existeixen i no és el mateix utilitzar una paraula o una altra perquè les associacions que desperta una o l’altra són completament diferents.

Moltes vegades, en el món de la comunicació i del periodisme diem que el llenguatge no verbal comunica més que les paraules. Hi estàs d’acord? 

Això van ser uns estudis fets a Palo Alto. Deien que, en un acte de comunicació, el 70 % de l’impacte que rep l’interlocutor té a veure amb la comunicació no verbal i només un 30 % amb el contingut verbal. Els percentatges es posen en dubte segons els estudis. És veritat que aquest 70 % inclou també el que diem paraverbal: la veu, el ritme, l’accent… Això també es considera no verbal perquè no forma part del contingut de les paraules. Tothom ha d’estar pendent del color de la corbata i del tipus de sabata, perquè això és molt important. Ara bé, atenció, també és molt important com ho estic dient, el tipus d’articulació, el tipus de velocitat, la manera, el ritme que imprimeixo a la vocalització… Això també impacta molt sobre les idees que ens fem de la persona que està comunicant.

Avui en dia usem les xarxes socials permanentment, sense gaire reflexió i sense tenir l’oportunitat d’expressar un llenguatge no tan verbal.  Estan encara empobrint més el llenguatge? 

A les xarxes socials escrites, com Twitter, hi ha un contingut de text i una part multimodal, que va acompanyada d’emojis o de gifs o d’imatges. En aquest sentit, a més, hi ha un treball de síntesi molt important, perquè els missatges s’han de resumir en pocs caràcters. Segueixo divulgadors científics que fan fils fantàstics i fan servir el llenguatge al contrari, d’una manera sintètica, megaprecisa, amena, divertida, amb aquesta barreja de rigor i amenitat i que ho estan fent mitjançant una xarxa social. O sigui, també té a veure amb les característiques de l’emissor, que sigui més o menys curós, més que la xarxa pròpiament. 

Què utilitzes per informar-te i per estar al dia del que està passant?

Rebo newsletters de diaris clàssics. També segueixo alguns pòdcasts, més per aprofundir en temes concrets. I també faig ullades a Twitter. De fet, hi ha algunes notícies que me n’he assabentat abans per Twitter que per qualsevol altre canal. Crec que estic assimilant els usos de la gent, com els meus estudiants més joves i els meus doctorands, i cada cop miro menys la televisió i faig servir més les plataformes per a sèries.

I quan escoltes la ràdio, penses “aquesta paraula no és l’adequada, seria l’altra més aviat”? Perquè, com dius, el llenguatge és una cosa que tenim a tot arreu. 

Em fa gràcia, perquè alguns dels meus amics que no són lingüistes em diuen, escolta, això de ser amic d’un lingüista és molt complicat. Un amic, en una conversa col·loquial, em deia: “Escucha Estrella, escucha una cosa”. I li vaig dir, “Oye, ¿puedo oírte solo o cada vez tengo que escucharte también?”. Es va quedar molt descol·locat, però després hi va pensar i va veure la diferència en castellà entre “oír” y “escuchar”. O l’altre dia, per exemple, vaig escoltar una directiva municipal que deia que “tot és fàcil quan tens darrere un bon equip”. Ella volia ser amable amb el seu equip, però els equips estan darrere? És una manera d’entomar el lideratge que es reflecteix en les paraules que has escollit de manera inconscient. El teu equip està darrere de tu, no està al teu costat. O sigui que sí, és veritat, me n’adono, i me n’adono del que hi ha al darrere. No és que sigui psicoanalista, però diem molt de nosaltres mateixos amb les paraules que escollim. 

Ens pots recomanar algun llibre que ens pugui servir per aprendre i millorar en aquest sentit?

Com que soc una ferma convençuda que la retòrica clàssica revisitada per les noves disciplines té molt a ensenyar-nos, aconsellaré un llibre que la reprèn i l’aplica als discursos polítics. Es titula ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama, de Sam Leith.  Explica perquè ens quedem penjats quan sentim el president Obama o la seva dona, la Michelle Obama. Hi ha moltes raons: la qualitat de la veu, com articulen, les pauses meravelloses que fan, però també, i sobretot, pel tipus d’estructura del discurs. No podem enganyar-nos pensant que, perquè fan servir discursos molt accessibles, molt fàcils de seguir, no tenen un treball d’estructura molt profund. De fet, el president Obama, i ell ho ha dit públicament, ha rebut una formació en retòrica molt i molt intensa, que es pot resseguir perfectament quan s’analitzen els seus discursos. Una cosa bonica de fer amb els comunicadors que hi tinguin interès és analitzar els bons discursos polítics i veure tots els recursos de retòrica clàssica que s’empren. Són discursos molt actuals però que reprenen recursos molt ben explicats per la retòrica clàssica. 

Nosaltres també volem fer una recomanació: el Cosas que pasan cuando conversamos, un llibre meravellós de l’Estrella.