Angela Merkel, la cancellera alemanya que ho ha estat durant 16 anys i que ara deixa de ser-ho,  ha esdevingut no només una de les dones més influents de la història recent sinó un dels líders mundials més destacats dels últims temps. Les seves habilitats de comunicació verbal i no verbal han influït, i molt, en aquesta imatge com a líder. Una imatge de fortalesa, fermesa i seguretat que li ha estat reconeguda arreu, més enllà de posicionaments polítics i ideològics.

Aquesta imatge l’ha bastida de cap a peus sense estridències, de forma natural: el pentinat, la manera uniformada de vestir amb jaqueta i pantalons i sabata plana, l’anomenat gest de diamant amb les mans, la postura rígida en parlar, la neutralitat i claredat en l’exposició de les seves idees, un parlar reposat i tranquil… Una imatge coherent tant pel que fa a l’expressió verbal com la no verbal.

Avui, tot i els nous formats i els nous models de comunicació i la velocitat vertiginosa que aquests imposen, hi ha principis bàsics de la comunicació que no hauríem de deixar de banda. Un és que el llenguatge verbal i el no verbal continuen essent claus en el procés de comunicació. 

La comunicació verbal i la no verbal són complementàries i no se’n pot deixar cap a l’atzar. S’han de preparar totes dues. Perquè s’alimenten mútuament per dotar el missatge d’un significat més ampli i per fer-lo més comprensible. També, perquè davant d’una societat basada cada cop més en la imatge, el que es veu d’algú sovint acaba sent el que s’acaba comunicant.

Quan es prepara una intervenció, la que sigui, acostumem a centrar els nostres esforços en preparar de manera detallada allò que volem dir. I ho hem de fer. Primer, per dir realment alguna cosa i no només un simple bla, bla, bla, i després, perquè és evident que una explicació ben preparada sempre arriba millor a l’audiència. 

Ara bé, quan preparem la intervenció també hem de tenir ben present que tan important és “el que es diu” com “el com es diu”. El to de veu, el volum, la velocitat, la inflexió, la projecció del cos, els gestos … Tot compta. 

I amb l’increment de les comunicacions online, el que diem és fonamental, però el com ho diem adquireix un valor superior quan no tenim davant físicament els nostres interlocutors.

Un exemple del segle passat ens ajuda encara avui a explicar la importància d’aquest “tot compta”. El 26 de setembre de 1960 va haver-hi el primer debat electoral televisat de la història, el de John F. Kennedy i Richard Nixon a la televisió americana, amb prop de 70 milions d’espectadors. Els que van seguir el debat per la televisió majoritàriament van considerar Kennedy com a guanyador del debat, mentre que els que el van seguir per la ràdio es decantaven per Nixon.

El debat argumental no va ser gens agressiu. Es podria dir que es va tractar d’una conversa distesa en la qual cap dels dos va mostrar interès per aprofundir en temes delicats. On va ser la diferència, doncs?  Nixon va aparèixer sense maquillar – no va voler – i portava un vestit gris que en una tele en blanc i negre el feia passar del tot desapercebut. Kennedy, en canvi, va cuidar el seu aspecte fins al darrer detall i, a més, ho va acompanyar amb un llenguatge corporal que denotava seguretat i serenitat.

El debat va marcar el camí de la victòria electoral de Kennedy en els comicis i Nixon, ben conscient d’això, va acabar reconeixent la importància de deixar-se aconsellar per un expert en imatge, un productor de televisió en aquell moment. “Confieu plenament en el vostre productor de televisió”, va dir.

Ep! No ho fiéssim ara tot únicament i exclusivament a la imatge. Perquè si després d’una intervenció només queda allò de “no sé què ha dit però ho ha dit molt bé”, doncs tampoc no haurem aconseguit l’objectiu.

Preparem-ho tot. Què volem dir i com ho volem dir. I deixar-se aconsellar i guiar per professionals i experts és altament recomanable.