L’objectiu principal de la comunicació de riscos és que tota persona exposada a un risc sigui capaç de prendre decisions informades i fins i tot participi en la mitigació de les amenaces a què està exposada. 

En l’àmbit anglosaxó, sovint s’utilitza el terme “NIMBY projects” per fer referència a aquells projectes o iniciatives que tenen contestació social i que la població afectada no es mira amb bons ulls. No en va, l’acrònim fa referència a “Not In My Back Yard”, és a dir, “no al meu pati del darrera”. 

Som en un context d’incertesa, de desafecció dels ciutadans envers els seus polítics, les seves institucions i les grans empreses, i la contestació social va en augment. També les eines per fer palesa aquesta contestació: xarxes socials, blocs, plataformes veïnals, etc. I és per això que avui, més que mai, la comunicació de risc esdevé una eina imprescindible per a qualsevol projecte, empresa o institució. 

Què entenem per comunicació de risc? 

Fonamentalment, es tracta d’establir un diàleg amb l’entorn, amb les parts implicades directament o indirectament, així com amb l’opinió pública, a fi de conèixer de primera mà quines són les seves pors, les seves resistències i també les seves expectatives. Es tracta de teixir relacions i trobar consensos i complicitats. 

Ens agradi o no, vivim immersos en la cultura del “no a tot”, amb uns ciutadans empoderats, (sobre)informats i cada vegada més exigents i menys tolerants i, per tant, la comunicació de risc és un repte majúscul al qual s’ha de respondre de manera planificada, estratègica i personalitzada.

Com s’ha de fer un pla de risc? 

Primerament, mitjançant un Pla d’Interlocutors. Coneixent de primera mà quines són les parts implicades, què en pensen del projecte o la iniciativa, quins són els seus interessos personals, empresarials i polítics, i mesurant la possibilitat de trobar punts de consens. 

En segon lloc, fent una anàlisi interna i rigorosa dels punts forts i punts febles del projecte, sense caure en l’autocomplaença i contemplant no tan sols els escenaris previstos sinó també els possibles… i els impossibles. Haurem de donar resposta a tots. 

En tercer lloc, establint un diàleg amb els diferents “stakeholders” i coneixent de primera mà les seves reivindicacions i expectatives. I avaluant la possibilitat d’incorporar nous punts de vista que molt probablement facin el projecte millor, més robust i més perdurable. 

I en quart lloc, posant en marxa diferents iniciatives que mostrin al territori la voluntat ferma d’assolir consensos; és a dir, passar de les PARAULES als FETS.  

Quin és el risc de no fer un pla de risc? 

El risc principal és evident: que la iniciativa o el projecte no arribi mai a veure la llum, perquè el rebuig social sigui massa gran i els promotors es facin enrere o les institucions responsables d’atorgar els permisos no s’hi vegin amb cor. O totes dues coses alhora. 

El risc és que, com a societat, no puguem fer front als desafiaments econòmics, industrials, polítics, socials o mediambientals que tenim enfront nostre perquè la nostra percepció del risc de fer segons quines accions sigui més gran que el potencial guany. 

O com s’acostuma a dir, que l’arbre ens tapi el bosc.