L’Anna Gómez Marsol és una apassionada del periodisme. És de Mollerussa i està vinculada al diari Segre des de fa més de 30 anys; ara n’és la subdirectora. El Grup Segre ha esdevingut un grup de comunicació sòlid i referent en la informació més propera a la ciutadania i ha sabut anar canviant amb els temps. En els seus inicis, Anna Gómez va estar vinculada al diari Avui i també a la ràdio, el seu altre mitjà de referència. La podem escoltar a RAC1, a la tertúlia amb Jordi Basté, i també als Matins de TV3. Una tertuliana de les que es mullen i parlen sense pèls a la llengua. Clar i català.

Podeu escoltar el capítol sencer amb Anna Gómez aquÏ:

Anar a descarregar

L’Anna Gómez porta 32 anys vinculada al Grup Segre, d’on ara n’és subdirectora del diari. També la podem veure i escoltar en diverses tertúlies de televisió i ràdio. En una època en què qüestionem que els diaris en paper puguin sobreviure, val la pena reconèixer les capçaleres que continuen endavant. 

Felicitats, Anna. Poder estar tants anys vinculada a un lloc així és un èxit.

Si no tens un arrelament i un compromís amb la societat que t’envolta, és complicat. Quan vaig començar, volia treballar al New York Times. I quan vaig tornar a Lleida per qüestions personals, pensava que me n’anava al fracàs absolut. No m’interessaven ni les vaques, ni les pomes, ni el Pirineu, ni l’esquí. A poc a poc, he anat veient que la importància de les comarques de Ponent és igual de transcendent que el que pugui passar a Mississipí. Les persones són iguals a tot arreu i explicar un territori a través d’un mitjà de comunicació és donar veu a un munt de gent que no en tindria. Els diaris generalistes parlen més de política general, d’infraestructures mundials, tenen corresponsalies a tot el món… Pels diaris de proximitat, com és el Segre, el més important és parlar de la terra, d’aquelles persones que viuen de la terra i tots els problemes i reivindicacions que poden tenir. I això m’ha anat enamorant a poc a poc i mira, ja són 32 anys.

Realment, la premsa que està més propera a les persones té més possibilitat de sobreviure?

Per suposat, i més amb la crisi que tenim ara, que no és una crisi de periodisme. Tothom diu que hi ha crisi del periodisme. No hi ha crisi del periodisme: hi ha crisi de les empreses periodístiques. El model que han seguit ha fet que la majoria acabi en mans de quatre, dels bancs o de grans interessos. Si la informació no la paga el lector, el televident o l’oient, l’acabarà pagant un altre, que normalment és el poder. A mesura que la premsa generalista ha anat acostant-se cada cop més al poder, la gent ha deixat de confiar-hi. I la premsa de proximitat no té aquest problema, perquè no es deu a ningú. 

Com és el vostre model? 

Nosaltres no som de ningú. Som una societat que té accionistes que són treballadors del diari. No tenim deutes i, gràcies a Déu, tenim uns lectors fidels i, sobretot, subscriptors fidels. I això ens permetrà fer el recanvi que s’ha de fer. Clar que canvien els canals: als nostres fills ja els dones paper i quasi que els fa fàstic. Gairebé ni jo, que el diumenge em comprava tres o quatre diaris, me’n compro ja. Per què? Perquè es llegeix online. Però es continua llegint. Ara, la immediatesa de la notícia que tens per altres canals caldrà anar-la reconvertint en informació més de profunditat, més investigació i, sobretot, més contrapoder. Cal donar veu a totes les reivindicacions dels ciutadans. La premsa s’ha allunyat una mica d’això. 

El que passa és que això val diners i el finançament dels continguts periodístics costa.

Això és el que ha de pensar l’oient, el televident i el lector, que sí que paga per Filmin, HBO, Movistar o qualsevol plataforma. Fa deu anys ningú hauria dit que pagaria per veure una sèrie, i ara tots paguem. Aleshores, de veritat que hem de creure que la informació és gratuïta? Si la informació és gratuïta, l’haurà de pagar un altre. Per tant, hem de convèncer la gent que la premsa lliure, la que no té el cul llogat, així de clar t’ho dic, l’ha de pagar aquell que la consumeix. Si vols saber la veritat d’una cosa, no pot estar mediatitzada per les grans empreses, que sempre faran de sedàs. Tu has de ser l’amo del mitjà de comunicació. Això és el que hem de fer entendre a la gent. Si no, s’acabarà la premsa lliure i, per tant, s’acabarà la informació verídica. 

En tots aquests anys de subdirectora del diari hauràs rebut moltes trucades de periodistes o comunicadors d’empreses o institucions. Com veus el rol del comunicador a l’altre costat? 

Hi ha de tot, com a la vida mateixa i com a la premsa mateixa. Hi ha gent molt fiscalitzadora, que pot arribar a pressionar i fins i tot amenaçar. I hi ha gent molt bona. En 20 anys ha canviat molt. Una vegada vaig trucar un ministre i s’hi va posar. Ara, perquè s’hi posi un ministre, Mare de Déu per la mà de gent que has de passar! I a les conselleries igual. Costa molt parlar directament amb el conseller o amb el director general. Has de passar per unes estructures de comunicadors, de periodistes, etcètera. La feina del gabinet darrerament també s’ha desvirtuat molt. Quan truques a un cap de gabinet o a un periodista del gabinet, el que ha de fer és facilitar-te la feina. Si tu vols parlar dels boscos, ell t’ha de fer el discurs perquè tu quan parlis amb el conseller o amb el director general ja sàpigues què vols preguntar. El que no pot de cap manera és dir-te “no preguntis per això, ni per això, ni per això, ni per això, i després deixa’m-ho llegir”. Això no és periodisme, això és censura. I darrerament n’hi ha massa. 

I això us passa?

Passa. Ha passat tota la vida. Però ara hi ha tanta gent, que volen fer de pantalla dels polítics per no exposar-los… S’estan equivocant. Si un és conseller o ministre és per alguna cosa. És perquè té la capacitat i el bagatge suficients per enfrontar-se a qualsevol periodista i per contestar a qualsevol pregunta. Si qui ha de fer les preguntes és el cap de gabinet, per a què serveix el conseller?

I això passa també a les empreses privades?

No tant. El que ha canviat molt és que abans posaven anuncis i ara, la majoria, no volen anuncis; volen redaccionals i sortir com si fos un reportatge de com de bé fan les coses. Abans hi havia molts anuncis de cotxes. Ara potser no n’hi ha tants i hi ha més redaccionals de bancs, de cases de cotxes o d’immobiliàries. Intenten vendre el producte d’una altra manera. I jo crec que fan bé perquè la gent, la propaganda en un diari, si no és molt cridanera, no la veu.  Imaginem que vols un cotxe elèctric. D’anuncis ja n’hauràs vist molts. Ara, si tu tens un redaccional on et diu quant t’estalvies al mes per anar de Mollerussa a Lleida, potser t’ho llegeixes. Jo crec que ells ja estan avançats i han vist que al lector li interessa més llegir coses que el puguin informar que no una foto d’un cotxe. En definitiva, em molesten menys les empreses de comunicació privades que els polítics, que crec que s’equivoquen en la relació amb els mitjans. 

I per vosaltres, que paguin al mitjà per fer uns continguts, és desvirtuar la feina? 

No. Però ha d’estar clara la diferència entre una notícia informativa feta pels periodistes de la que és una propaganda. Estèticament, ells ho volen dissimular. I aquí és on tenim els problemes. Quan veus un programa de televisió, queda clar quan la presentadora diu “passem a la publicitat”. En un diari no pots dir passem a la publicitat perquè no té so, però has de deixar clar, en passar aquella plana, que allò és publicitat. Si aquesta diferència està clara, jo no tinc cap problema. M’és igual ficar una foto d’un cotxe que ficar un contingut. Però ha de quedar clara aquesta diferència, que no és un reportatge fet per uns periodistes nostres, que per tant té un contrast, una pluralitat, etcètera, sinó que és una propaganda. 

Ara que fas de tertuliana, t’han ficat etiquetes de tot: independentista, puigdemontista… Ets molt valenta amb les teves opinions.

Sempre dic el que penso. Independentista, ho soc; puigdemontista, no. Diria que soc exclusivament independentista. Soc molt plural, perquè per bé meu, tinc amics a tots els partits polítics. M’he portat bé amb el PP, amb Ciutadans de Lleida, m’he portat molt bé amb els socialistes… Jo, durant molts anys he votat els socialistes – però molts anys -, perquè em considero una persona progressista i d’esquerres. Però és clar, ara m’he quedat sense partit perquè no hi ha un PSC independentista; només hi ha un PSC constitucionalista, diguem-ne. Jo sempre dic el que penso. Probablement això em crea moltes enemistats, però jo crec que a la gent li agrada la gent sincera. I jo, com a periodista, quan em fico a fer notícies mai penso en el que jo penso, sinó el que pensa el nostre diari. I el nostre diari és un diari plural. Això és un avantatge que té la premsa de proximitat, que no et pots dirigir només als independentistes o als constitucionalistes. Et dirigeixes a tota la ciutadania de Lleida. Per tant, quan jo em fico a treballar no tinc ni amics ni parents, tinc periodisme. Ara, quan opino, opino el que jo, Anna Gómez i Marsol, penso. 

Però això és inusual, els periodistes tendim a posar-nos una capa.

Suposo que també hi ha molta gent que no té la llibertat que tinc jo. La meva empresa em deixa llibertat per expressar-me amb les meves opinions individuals perquè sap que quan jo em poso a dirigir el diari no hi ha ni Déu que em pugui fer canviar d’opinió que allò és un diari plural i que hi tenen cabuda absolutament tots els partits. Amb tots tenim bona relació, perquè Lleida és plural; igual que la ciutadania catalana o l’espanyola. 

Com t’informes? Estàs enganxada al mòbil, a les xarxes…? Com és el teu dia a dia?

Sobre les 7 del matí miro tot el quiosco.net, totes les portades. Després entro, evidentment, al meu, a veure si tot el que hem quedat ha sortit fil per randa. Miro també la competència, diaris similars a nosaltres, per si tenen alguna notícia que a mi em pot interessar. Després llegeixo La Vanguardia, l’Ara, El País… Llegeixo tots els diaris sobre les 9 del matí. Després, evidentment, també tinc les xarxes. Twitter cada vegada m’interessa menys, però el miro perquè penso que les xarxes no són dolentes. Han obert la pluralitat d’opinió. Però hem de pensar que Twitter és un bar, i tu, quan vas al bar, pots parlar amb els amics del que opinem del sexe dels àngels, però allò no és la veritat, és una conversa de bar. I Twitter és una conversa de bar. Arran d’aquella conversa de bar, jo puc treure una idea. “A Bellvís els interessa l’energia eòlica perquè he vist molts tuits que hi ha una empresa que vol posar energia eòlica”. A partir d’aquí, jo fico els meus periodistes, o a mi mateixa, a treballar sobre com pot tindre cabuda l’energia eòlica a Bellvís. Per tant, benvingudes les xarxes, perquè donen pluralitat d’opinió. És clar que la llibertat d’opinió a vegades causa el sectarisme, però ets tu la qui decideix què segueix i què no. I quan algú no t’agrada, el deixes de seguir o el bloqueges i ja està. A més, ja em faig gran i m’agrada estar en contacte amb què pensa la gent jove. La gent jove pot aportar molt. Són ells els que han de canviar el món, nosaltres ja ho hem intentat; no ho hem aconseguit, doncs ara que vinguin els altres. Fins i tot segueixo a Twitch la Kings League. 

Què més segueixes?

Tot: Twitter, Instagram, TikTok… TikTok m’he de dominar perquè pots estar una hora i mitja allà mirant xorrades. Perquè els algoritmes et porten d’una banda a l’altra. Només un dia que hagis mirat la Shakira, ja obres lo TikTok i tens 10 minuts de Shakira. Per tant, intento controlar-me una mica, perquè no m’aporta gran cosa. Ara, tuits, sí que en miro. I Instagram, per suposat.

I estàs enganxada al mòbil? 

Hi estic enganxada completament. Fins i tot la meva filla em diu que vigili, que acabaré malalta. Em diu que a la nit el mòbil s’ha d’apagar i s’ha de tenir fora del quarto. I a mi m’és impossible, perquè jo m’aixeco amb el mòbil o l’iPad i me’n vaig a dormir amb això. De fet, la vista se m’ha deteriorat molt, moltíssim.

Tal com parles i com t’expliques, ets una apassionada de la teva feina. La teva professió és el teu hobby, també?

Crec que és el que m’aguanta. Vaig a treballar contenta perquè m’agrada molt la comunicació, m’agrada molt la meva feina. Penso que la llibertat de premsa i que els mitjans de comunicació tinguin futur és fonamental per la llibertat. Vivim un món molt canviant. La gent no s’informarà pels canals clàssics, però la gent cada vegada té més opinió. I això la gent m’ho discuteix, però jo veig gent jove que té moltíssima opinió. El que passa és que menyspreen massa el poder establert. I llavors, a aquesta gent, els has de dir que es comprometin ells. Nosaltres ja hem intentat canviar el món. El que no es pot fer és intentar canviar el món des del sofà i només criticar-ho tot a través de les xarxes. Per tant, la gent jove té l’obligació de canviar el món. Em vull rodejar de gent jove i de talent, perquè penso que la persona més intel·ligent és aquella que sap fer el canvi generacional i rodejar-se de gent amb talent.

Alguna recomanació d’algun llibre o d’alguna font d’inspiració que hagis tingut?

Llegeixo molt i de tot, però si hem de parlar de comunicació, un tema que tenim pendent i que ens pot acabar fent molt mal és el tema del català. A la final de la Kings League no es va dir ni una paraula en català en set hores, o molt poques. I és Gerard Piqué, que no serà sospitós, precisament, d’anar en contra de la nostra llengua. Miris el que miris, el català està absolutament en una situació de precarietat. Jo podria viure a Lleida, aixecar-me a les 8 del matí i anar-me’n a dormir a les 12 de la nit sense tenir ni una paraula de català. Només cal mirar els mapes. Abans de la Guerra Civil, a Catalunya el 70 % de la gent parlava català. Ara, un 20 % de la gent parla català de forma usual. La Carme Junyent té llibres amb uns mapes on veus com fins i tot en els pobles, on teòricament el català tenia un àmbit d’expansió més important, ara està en franca recessió. La Carme Junyent és una bona eina per veure la realitat en què vivim i què podem fer per canviar-la.

El teu missatge positiu i esperançador amb el periodisme no és el mateix que amb el català…

Amb el català, jo crec que hem de fer un gran esforç i hi hem d’arribar precisament amb les xarxes socials. No hi ha TikToks en català, no hi ha influencers en català, la Kings League no és en català, malgrat que hi participi molta gent catalana. Clar que TV3 parla català, només faltaria, però la gent cada cop mira menys la tele. Mirem sèries i plataformes. I per tant, tot el dia estàs mirant coses en castellà. Només mires els informatius o algun programa que t’interessa. Així, cada cop, d’una manera molt subtil vas desvirtuant la llengua. A l’escola és la llengua vehicular, però al pati no parlen català. Per tant, jo crec que és la batalla principal que tenim ara per la identitat del nostre país.