Albert Aguilera és director del programa magazine “Tot es Mou”, que s’emet cada matí a TV3. Tota la seva trajectòria professional està vinculada a la televisió pública catalana, on treballa des de 2001 i on ha passat per, pràcticament, tots els departaments: des d’economia fins el 3/24, passant per la secció d’esports. Reconeix que Televisió de Catalunya ha hagut de fer un esforç titànic per adaptar-se a les noves tendències en comunicació, tant pel que fa a la digitalització com per fer front a la competència que els suposa plataformes com Netflix o HBO. També reconeix que la relació entre periodistes i agències de comunicació no sempre és fàcil… 

El preocupa la proliferació de fake news, i de manera especial la manca d’ull crític de la gent jove davant les informacions que reben i envien. 

Podeu escoltar el capítol sencer amb Albert Aguilera aquí:

Anar a descarregar

Aparentment, les seccions a les quals has estat són molt diferents. És així o són més semblants del que puguem pensar?

En tots els casos hi ha hagut una base de criteri periodístic, de fer periodisme. Tant a la feina de periodista de carrer que vaig fer durant vuit anys a la secció d’economia, com quan m’han atribuït responsabilitats d’edició o direcció gestionant equips, la base sempre ha estat el criteri periodístic.

Durant tots aquests anys, el que segur que has hagut de fer és mantenir un contacte diari amb agències de comunicació. Quina és la relació periodista-agència de comunicació?

Les agències de comunicació són una de les fonts d’informació que tenim els periodistes: les agències de comunicació, les agències de notícies i els gabinets de comunicació d’institucions (conselleries, govern…). 

Actualment, tota empresa té un gabinet de comunicació, de màrqueting o de premsa i és una bona manera de poder aconseguir temes per als programes, bé perquè els proposa l’agència o perquè els demana el periodista.

I com qualificaries aquesta relació?

Es una relació que està bé sempre que tothom tingui clar el paper que li correspon. L’agència ha de tenir clar que tu li pots demanar certes coses i, a la inversa, també hi ha d’haver prou confiança com perquè, en algun moment determinat, l’agència et demani tractar qualsevol qüestió. 

Nosaltres, com a televisió pública, no podem fer publireportatges d’empreses concretes; però sí que és veritat que, quan vols tractar un tema d’actualitat, sempre et poses en contacte amb l’empresa que t’ho posa fàcil.

Per exemple, en el cas de la moda, és molt més fàcil anar a trucar a la porta d’una empresa petita o d’un gremi com PIMEC que no pas anar a trucar a la porta de Zara, que saps que et diran que no.

Per tant, en alguns casos la relació pot ser d’amor-odi?

Pot ser-ho, sí. O directament de molta distància, de molta fredor. En el cas de Zara-Inditex, els gabinets de premsa tenen molt clar que no aniràs mai a gravar a cap establiment seu. Dic Zara perquè ells diuen obertament “nosaltres no volem publicitat, ni per bé ni per mal”. 

Hem de pensar que quan una televisió va a gravar a una botiga de roba, per seguir amb l’exemple, pot ser per qüestions molt diferents. Posem per cas que és per tractar la qüestió del tallatge de les samarretes o els pantalons. Un cop tractada la notícia, les imatges de la botiga de roba passen a l’arxiu de la tele i, un cop aquí, el departament de comunicació, en aquest cas d’Inditex, ja no les controla, de manera que les podríem fer servir per il·lustrar, si es donés el cas, un expedient de regulació d’ocupació al grup Inditex. I és això el que volen controlar. 

Són com un “Gran Hermano”…

Sí, volen tenir-ho tot controlat i, de vegades, no sense motiu. Hi ha una certa desconfiança entre els mitjans de comunicació i algunes empreses, perquè la relació no ha sigut fluïda, perquè es veuen com a enemics. 

Com dèiem, tens una àmplia trajectòria a la televisió, més de 20 anys, quin diries que és el canvi o canvis més importants que ha viscut la televisió en aquest temps?

Crec que hi ha hagut un canvi de percepció del producte que fem. Fa molts anys fèiem un producte i sabíem que la gent ens el compraria. TV3 era un canal hegemònic i pràcticament no teníem competència. Ara hem de fer un esforç molt important cada dia per poder entregar un producte que sigui prou bo perquè ens el comprin. La resta de cadenes fan molt bons productes; per tant, tu no et pots quedar enrere. Per molt que siguem TV3 i per molt que parlem català. 

Fa vint o trenta anys, era molt fàcil. Però ara cada cop és més difícil perquè, a l’oferta de televisions en català i en castellà, hi hem d’afegir tota l’oferta de plataformes com Netflix o HBO.

I la digitalització?

L’hem notat tant a nivell intern, perquè cada cop tenim la tele més digitalitzada, com a nivell extern, perquè cada cop treballem més per tal que els continguts que oferim a la tele convencional estiguin presents als canals digitals.

Televisió de Catalunya ha fet un esforç perquè el seu producte es pugui veure a totes les plataformes. Cada cop més, els programes de TV3 es podran veure a totes les plataformes. Un exemple és el nou canal Super3, que és una plataforma nascuda fonamentalment en format digital 

I en aquest sentit, diries que us heu avançat?

En l’àmbit digital ens hem avançat una mica, però no hem sigut els primers. Ens hem anat adaptant sobre la marxa. Estem fent un esforç perquè un canal convencional avanci cap on avança la societat. 

Parlant de canvis… En els últims anys, hem començat a parlar de les fake news o notícies falses. Teniu algun mecanisme de verificació de la informació a TV3?

Hi ha una norma escrita i no escrita que és que qualsevol informació que es dona en pantalla ha d’estar perfectament calibrada i contrastada.

Això, fa trenta anys, era una feina relativament senzilla perquè trucaves a la font i t’ho confirmava o t’ho desmentia; però ara es fa més complicat.

Ens pot passar que donem una notícia falsa, però fem un esforç molt important per contrastar totes les informacions. 

Ho feu des d’aquí mateix? Perquè ara no només hi ha el telèfon… El whatsapp, per exemple, ho fa més fàcil o més difícil?

És més fàcil perquè ara hi ha més canals: el fix de sempre, però també el mail, el whatsapp, el canal d’Instagram, el LinkedIn… Al programa [Tot es Mou], molta de la gent que entrevistem la contactem per Instagram o per Twitter. És molt més fàcil que no pas aconseguir el seu telèfon mòbil. 

Continua sent important que la gent que treballem a la televisió tinguem una agenda pròpia de telèfons, però també és important que ens sapiguem moure per les xarxes per trobar-ne de nous.

M’agradaria demanar-te per la teva altra vessant, la de professor, sobretot perquè ho ets d’alumnes d’ESO i Batxillerat… Quina és la relació d’aquesta franja d’edat amb la comunicació? Es queden amb el Tik Tok o va més enllà?

La base és Tik Tok i Instagram. Fa onze anys que porto dos grups de quart d’ESO i de primer de Batxillerat i fem classes de televisió. Però si els demanes si veuen la televisió o llegeixen diaris, la resposta és no. La seva font de comunicació i d’informació són les xarxes socials, amb el perill que comentàvem abans de les fake news.

Ells, allò que s’explica a Tik Tok i a Instagram, ho donen per vàlid. Molt pocs es paren a pensar si el que reben o envien és cert o és fals. Per això, des de l’escola, potenciem molt el fet que es parin a pensar si allò que reben és cert o no; com a mínim que s’ho qüestionin. 

Hi ha un estudi que diu que d’aquí a pocs anys la meitat de les notícies que circularan per internet seran falses. 

De fet, es diu que el perill de les fake news no és només que ens creguem notícies falses, sinó que al final no ens creurem les que són veritat…

I tant! I hi ha un esforç que s’ha de fer tant des dels mitjans de comunicació com des de les escoles per intentar que la gent jove vegi la informació de manera molt crítica. Que tot el que rebi ho analitzi. 

“EN POQUES PARAULES”

a. Un llibre sobre comunicació: El Nou Testament. 

b. Un autor/a o expert/a en comunicació: Carles Francino. 

c. Una campanya que t’hagi “marcat”: “Póntelo, pónselo”. 

d. Canals/Apps de comunicació que has incorporat últimament en el teu dia a dia: Twitch, per fer retransmissions esportives amb els alumnes. Penso que obre un munt d’oportunitats.

e. Qui (persona, organització) ho ha fet molt bé últimament en qüestions de comunicació? Sense ànim de ser egocèntric, et diria que TV3, que estem virant cap a una estratègia de comunicació molt encertada. Però marques com Carrefour crec que també estan fent molt bona feina en comunicació.

f. I qui s’ha equivocat? Els partits polítics. Tots. Han convertit la comunicació en un fangar.