M’hi jugo un pèsol que la majoria ho hem experimentat. Allò d’estar-nos sols en una sala d’espera qualsevol –a cal metge, per exemple– i, com que no hi ha ningú, seiem ben amples, sense mirar-nos-hi massa i aprofitant, fins i tot, per treure’ns del nas aquella nosa que fa estona que ens empipa o per posar-nos bé la roba interior que, maleït sigui, ens molesta a l’entrecuix. Llavors, tot d’una, si no és que estem abduïts pel mòbil, ens n’adonem que s’obre la porta de la sala i que és a punt d’entrar algú, i la nostra actitud canvia gairebé de manera automàtica: recollim la nostra manera de seure i deixem de fer res fora de lloc amb les mans.

Perquè, més enllà del capteniment socialment correcte –ara menys encotillat que temps enrere–, som conscients que tot comunica. I no volem pas de cap manera que la nostra primera imatge sigui la d’algú traient-se papaus del nas!

Si això ho tenim en compte la majoria de nosaltres en el nostre dia a dia –tot i que confesso que ho dic amb la boca petita pel que massa sovint s’aboca avui a les xarxes socials–, és evident que aquelles persones que tenen una responsabilitat amb projecció pública han de tenir-ho encara més en compte. Perquè la manera com es projecten acaba incidint en allò que representen, per a bé o per a mal. I això sí que ho dic sense que res em faci dubtar. 

En una conferència, en una presentació, en una roda de premsa… les paraules les podem controlar –què diem, com ho diem, on les diem–, però el llenguatge corporal sovint s’escapa del domini racional i les pot contradir fàcilment. 

Ara bé, sense que haguem de convertir-nos en una cosa que no som, també podem ‘entrenar’ el nostre llenguatge corporal perquè sigui congruent amb el que diem en una intervenció pública. Sobretot les mans. La manera com les movem o com les posem pot transmetre seguretat o inseguretat, control o desconfiança, proximitat i fins por.

Per això els professionals que acompanyen en la preparació per parlar públic –com els de l’equip de Síntesi– recomanen i ensenyen coses tan senzilles com ara evitar parlar amb les mans a les butxaques o amb els braços creuats, mirar de no moure les mans de manera excessiva o estalviar tocar-se el cabell o el nas o rascar-se el cap o posar la mà davant la boca, perquè són gestos que denoten inseguretat, nerviosisme o inclús que es vol amagar alguna cosa.

També recomanen, és clar –i en aquest cas de manera específica al gènere masculí–, que si ets en una tribuna pública procuris no agafar-te les teves ‘parts nobles’ de manera ostensible, per dir-ho de manera polida. Tot fa pensar que el senyor Luis Rubiales es devia saltar la sessió en què segur que li van fer aquesta recomanació. O potser no es va saltar la sessió sinó la recomanació.

És evident que “si un directiu o un alt responsable d’empresa és curt de gambals, el problema és ell i no qui gestiona la reputació de la seva organització”, com deia fa pocs dies aquí en Jordi Martínez en relació a l’afer Rubiales. Però “la manera nefasta i generalitzada de comportar-se” del personatge ha acabat torpedinant, i molt, la ja prou tocada reputació de l’organització que representava, i l’afer –el que va passar a la tribuna i a la cerimònia a la gespa i tot el que ha vingut després– és digne de ser analitzat des del vessant comunicatiu. De fet ja han aparegut algunes anàlisis molt interessants, com la de la periodista Mireia Domènech a Comunicació 21 sobre la intervenció de Rubiales en l’assemblea general extraordinària de la Reial Federació Espanyola de Futbol. Aquella en la que, entre altres coses, i després que el dia abans algú filtrés que hi anunciaria que plegava, va repetir fins a nou vegades que no dimitiria.

Tot plegat digne d’estudi.