En aquest article, voldria compartir una experiència de la meva anterior etapa al Banc de Sang i Teixits. Quan es va crear l’àrea de comunicació al Banc de Sang, una de les primeres preguntes que ens vam fer va ser a quines xarxes socials havíem de ser. Era moda entrar a totes les que anaven apareixent, i nosaltres no ho teníem clar ni teníem prou mans ni caps per a tot. Aleshores, el meu company Manel Gastó va recordar la frase màgica: “Si saps el per a què, acabaràs trobant el com”. I ens vam inventar el que en vam dir la nostra fórmula per decidir si entràvem o no en una determinada xarxa social. 

La fórmula va tenir el “tan original” nom de “Les nostres 4C’”:

• Contactes. Si ens permetia eixamplar la nostra xarxa de contactes, arribar a més persones, fins i tot a persones que fossin líders en algun sector, tenir més seguidors a part dels donants, etcètera.

• Continguts. Si podíem fer arribar continguts de l’activitat que fèiem, compartir el coneixement mèdic i científic, exposar dades que podien tenir interès per als seguidors d’aquella xarxa…

• Converses. Teníem moltes dades dels donants: sabíem les edats, sexe, d’on eren i on donaven, la puntuació que li donaven a l’experiència, entre altres. Ara bé, no podíem establir converses amb ells i fer-los preguntes més de qualitat sobre l’experiència, les necessitats, el que els agradaria… Així que una idea per decidir si entràvem en una xarxa era pensar si ens permetia conversar o no amb els seguidors.

• Col·laboració. En el nostre cas, també seria útil una xarxa si ens permetia aconseguir ajut d’altres en moments clau, com per exemple quan hi pogués haver mancança de donacions per qualsevol motiu o quan fessin falta donacions d’un determinat grup sanguini o quan hi hagués dificultats especials.

Per tant, per decidir si entràvem o no en una determinada xarxa social, abans miràvem si complia aquestes “C”. I així vam decidir ser al Facebook, al Twitter i a l’Instagram i, en canvi, vam descartar altres xarxes com l’Snapchat, de moda en aquell temps.

Vam fer un pla de xarxes i vam trobar la Laura, el Lluís i la Mertxe, que vetllaven per comunicar-se amb tothom a través del que en aquell moment van ser per a nosaltres nous canals, tots amb el nom @donarsang. La resposta ha estat increïblement positiva, en el dia a dia i també en moments excepcionals, com van ser els atemptats del 17 d’agost o els temps de pandèmia Covid, quan ha estat tan crític disposar dels perfils en xarxes i d’una comunitat activa i implicada. 

Us comparteixo aquesta experiència en el blog de Síntesi, perquè ser a les xarxes socials implica una feina intensa i molt rigorosa. No s’hi val obrir un compte i pensar que ja tot anirà sol. És complex trobar les imatges, les paraules i sobretot el to amb què ens adrecem i les respostes i missatges que oferim. Per això cal pensar-s’ho bé abans d’obrir comptes i plantejar-se sempre quin és el nostre “per a què” de ser-hi. 

En cas que no ho tingueu clar, millor no entrar-hi que fer-ho malament, d’una forma poc professional i sense gaire sentit.