Per si us ho vau perdre, així presentava fa pocs dies el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, els nous pressupostos del seu govern: amb un vídeo-selfie a Twitter. Ubicacions diverses, vestuari diferent, un toc informal (tot i anar sempre amb corbata) i un guió ben travat que es tradueix en missatges concrets i concisos. I una intencionalitat ben marcada: dirigir-se directament als ciutadans i ciutadanes a través dels canals que ells i elles fan servir massivament i amb el to i els recursos que sovint utilitzen.

Des de Síntesi, no ens cansarem de repetir que ara tothom pot ser comunicador amb les xarxes socials i les novetats tecnològiques contínues. Les possibilitats són múltiples i tothom —empreses i organitzacions— haurien d’aprofitar més i millor totes aquestes eines. La política no n’és una excepció. Ja hi ha molts exemples de com els polítics i les administracions les aprofiten, però encara no és d’ús generalitzat.

Les xarxes han permès tota aquesta eclosió, però gosaria dir, vist en perspectiva, que la pandèmia va ser l’espoleta que va provocar, finalment, que Trudeau es decidís per un vídeo-selfie per presentar els pressupostos. Ara ja no ens en recordem, perquè queda lluny, però encara tinc present l’impacte que van tenir, en ple confinament, les connexions en directe que feia a través de les xarxes socials Jacinda Ardern, la llavors primera ministra de Nova Zelanda —sí, el temps passa ràpid!—, sovint des de casa seva i vestida de manera informal, fins i tot en pijama.

I això és el que em sembla que ha canviat amb la pandèmia: molts es van adonar del valor que té comunicar com ho fan els ciutadans normals i corrents. Aporta sobretot proximitat, desdibuixa fronteres entre governants i governats, permet un llenguatge més planer i fa possible una comunicació bidireccional en què els ciutadans poden intervenir i sentir-se escoltats. Això, és clar, ha fet saltar pels aires tots els protocols que teníem a l’hora de fer vídeos amb polítics. Ja m’enteneu: la bandera, el faristol, l’eslògan… Tot plegat ha contribuït a desencarcarar els discursos per mirar de mostrar els dirigents com a gent normal que fa coses normals.

L’única pega d’aquesta tendència és que els polítics no són streamers ni YouTubers. Però cal que es posin les piles perquè això ha vingut per quedar-se i, segurament, el futur proper ens durà encara més canvis, com ja apunta la Intel·ligència Artificial. En aquesta precampanya de les eleccions municipals ja hem vist presència a TikTok de diversos candidats, amb més o menys fortuna en la seva actuació. 

No dic que les xarxes socials hagin de substituir la comunicació tradicional, sinó que són dues esferes complementàries i que cal saber jugar bé en els dos terrenys per no perdre el compàs. I tenir clar que, com diu l’expert en eines digitals Xavier Tomàs, “els directes a Instagram són una forma senzilla i efectiva de connectar amb l’audiència i interactuar-hi. És com fer un míting on cadascú és a casa seva.”