Al llarg del serial d’aquestes darreres setmanes protagonitzat pel fins ara president de la Federació Espanyola de Futbol han sortit tot de comentaris i veus diferents analitzant la comunicació de Luis Rubiales, com si els fets ocorreguts i l’actitud d’aquest senyor fossin un problema de comunicació o tinguessin a veure amb la comunicació. Massa sovint passa que, quan hi ha qualsevol fet disruptiu o qualsevol cosa no funciona, els seus responsables ho atribueixen a que la comunicació no ha funcionat, que no s’han sabut explicar o que, en el fons, el problema era de comunicació.

La barroeria, les males maneres, la manca d’educació, la falta de cultura, el poc respecte i les formes poc polides no són, ni seran mai, un problema de comunicació. Si un directiu o un alt responsable d’empresa és curt de gambals, el problema és ell i no qui gestiona la reputació de la seva organització. I que ara tampoc surtin els experts volent analitzar la crisi de la Federació perquè, tornem-hi, l’única crisi del futbol és la seva manca de cultura.

Un bon amic i gran expert en comunicació sempre diu que no ha entès mai perquè, quan en una empresa hi ha un accident, es demana a comunicació que ho intenti minimitzar, quan el problema és l’accident, les mesures de seguretat o la mala gestió. Però el focus sempre recau en la comunicació. 

Al senyor Rubiales, cap estratègia de comunicació el podria salvar de les flames del rebuig social, ni podria minimitzar la seva actitud. Entre altres coses, perquè no és capaç d’entendre que la qüestió no és només el petó sinó una manera nefasta i generalitzada de comportar-se.

El futbol probablement algun dia necessitarà polítiques i estratègies de comunicació per millorar la seva reputació, sempre i quan hi hagi un compromís ferm de canviar i de fer les coses d’una altra manera. Però abans tenen molta feina a fer neteja.