Marc Homedes és cap de Premsa de la Direcció General de Protecció Civil de Catalunya. La seva trajectòria ha passat per tots dos costats de la professió periodística ja que, per exemple, va ser corresponsal de La Vanguardia a Xile. El seu pas pel Departament d’Interior del Govern de la Generalitat de Catalunya li ha fet gestionar situacions de crisi molt importants, entre les quals l’atemptat de les Rambles de Barcelona de l’agost de 2017. El seu treball, al costat del de Patricia Plaja en aquests atemptats, li ha valgut multitud de reconeixements.

Escolta aquí el podcast sencer aquí amb Marc Homedes:

Ir a descargar

Escolti, això de Protecció Civil sona molt fort, no?

Protecció Civil bàsicament té dues àrees; una de prevenció i una altra de gestió de les emergències. És una tasca important i que cal entendre dins d’un marc de col·laboració amb altres organismes.

Hi ha una part molt important, com és la complicitat dels seus caps i dels periodistes, no?

Treballar colze a colze amb qualsevol responsable és bàsic. Si no està ben greixat, se’n ressent tota la feina que vulguem fer.

La comunicació interna és bàsica perquè la informació circuli?

El públic intern ha de ser preferent perquè avui les xarxes socials ho accentuen tot més ràpidament. I no pot ser que ens assabentem per l’exterior d’alguna cosa que ha succeït.

Les matèries que vostè toca donen per fer sensacionalisme, o aquí tenim una premsa menys groga que en altres països?

Més que sensacionalisme crec que la nostra matèria és més donada a l’espectacularització de les notícies, sobretot aquelles que tenen un component visual. Les emergències són notícia per definició; la forma de tractar-les pot ser molt diferent. Crec que aquí es fa un periodisme respectuós i seriós que en el cas de les emergències té vocació de servei.

Les mentides són el gran enemic?

Són el gran enemic sobretot en una crisi, perquè és quan es tensionen les organitzacions. Els rumors, les fakenews o les mentides, el que fan és afegir una càrrega més de treball. En la comunicació de crisi una part important és l’anticipació, planificar i fer-ho sobre coses que no són òbvies. Cal tenir imaginació per pensar coses que no semblin ni possibles ni probables.

Quin és el seu públic prioritari?

Tradicionalment, les institucions han tingut als mitjans com a mediador únic i als ciutadans com a objectiu final de les seves comunicacions. Això ha canviat perquè les xarxes socials han eliminat el monopoli de transmissió de la informació que tenien els mitjans. Ara transmetem per a la ciutadania i per als mitjans. No són un o altre.

Les xarxes socials van ser una eina fonamental en els atemptats de la Rambla. Expliqui’ns aquella experiència.

Els atemptats de París a la Sala Bataclan ens van fer pensar què hauríem de fer si alguna cosa semblant ens succeïa a nosaltres. Vam analitzar com havien actuat allà i vam arribar a la conclusió que, en primer lloc, havíem de tenir una resposta ràpida molt bàsica per sortir del bloqueig al qual un atemptat et pot portar; en segon lloc, tenir molt present oferir informació ràpida i actualitzable a partir de la utilització de les xarxes socials.

Amb tot això elaborem un estudi i vam dissenyar escenaris pensant què necessitarien saber els ciutadans en cas d’un atemptat.

La por és el pitjor enemic de ciutadans i institucions a l’hora de comunicar de manera eficient?

Els ciutadans volen certeses. Tenir pautes de seguretat. Aquest hauria de ser l’objectiu. Per part de les institucions, més que por a la situació és la por al bloqueig per no tenir totes les certeses i decidir no comunicar, per no generar caos. Això és un error. Cal ser capaços d’explicar el que se sap però també el que no se sap. Explicant, demostres que ets al servei de les persones.

Transparència es diu, no?

Tanta com es pugui.

Les crisis serveixen per millorar processos, discursos, maneres d’actuar?

I tant! Per molt que costi reconèixer-ho, les crisis serveixen per no cometre els mateixos errors. La millor manera de preparar-se per a una crisi és estudiar a fons casos similars. Observar com s’ha respost, com s’ha comunicat, et dona totes les pistes.

L’atemptat de les Rambles és la pitjor experiència que has viscut?

… I l’accident de Germanwings, perquè a nivell emocional va implicar conviure amb molta gent durant molts dies. De totes s’aprèn i de tot, treus conclusions per aprendre. A nivell de gestió d’emergències, els belgues, per exemple, ho fan molt bé. A França no es va fer el mateix en els atemptats de París o de Niça.

Com veus la comunicació en el 2030?

És difícil de preveure. Jo crec que la comunicació de crisi, però en general la comunicació, estarà molt enfocada al ciutadà; més transparent, més efectiva, més ràpida. Les presses de les xarxes socials que impregnen tota la comunicació, i especialment la de crisi, tenen un aspecte que estressa les organitzacions i que és molt crític. M’agradaria pensar que hi haurà una certa correcció en aquest sentit.

Un llibre de comunicació?

Un que ja té uns quants anys, d’Eugenio Tironi, que es diu “Comunicació estratègica, un món de senyals”. És un llibre que parla de comunicació i que és un compendi molt fàcil per entendre la comunicació moderna.

Un blog de referència?

No en tinc cap. En tot cas, m’agrada llegir articles de la matèria.

Un comunicador?

Hi ha un autor francès, Patrick Lagadec, que és un expert en comunicació de crisi que marca tendència. És un visionari i ha anticipat moltes de les coses que estan succeint i explica com adaptar-se.

En comunicació es diu que mai es pot mentir. En aquesta entrevista m’has dit alguna mitja veritat?

Mai s’ha de mentir. ¡!! Crec que conscientment no t’he dit cap mitja veritat ni cap mitja mentida¡!! ¡!!Jajaja¡!!