Sovint veiem com ens presenten casos pràctics de comunicació o com algú analitza la política o les accions de comunicació d’alguna empres o organització i com tots, ràpidament, ens llancem a criticar o a aplaudir aquella estratègia. En la gran majoria d’aquests casos, el que tenim al davant és un gran desconeixement de la realitat. Des de fora, la comunicació es veu sempre o molt brillant o molt dolenta, quan sol ser al revés.

Per molt que dediquem hores i esforços a teoritzar sobre la comunicació ia plantejar reptes complexos i formes avançades de comunicar, en la vida real i, únicament a través de l’experiència, descobrim la capa amagada de l’iceberg comunicatiu, que no és una altra que un món d’obstacles, desconeixement, incomprensions i barreres infranquejables a l’hora de comunicar.

Les dificultats reals de la comunicació

Les respostes més habituals en el moment de realitzar accions o polítiques de comunicació, per part dels equips directius solen ser: no ho veig, ara no és el moment, millor no diguem res, diu que ens tractin bé, podré veure l’entrevista abans que es publiqui, digues que canviïn la foto que no m’agrada, mira que no surti res, li ho he passat a la secretària perquè digui que li sembla la nota de premsa …

Siguem sincers, el nostre principal treball diari consisteix a deixar-nos la pell en explicar, a un exèrcit d’analfabets en comunicació, què és la comunicació, què suposa o els riscos per la reputació que comporten una mala comunicació o el silenci . Quan, per fi, els convencem de la necessitat de comunicar, ja sol ser massa tard. I com a conseqüència, arribem a deshora i ja hem perdut l’oportunitat de anticipar-nos. Així és i així ha estat sempre.

Aquesta mateixa realitat es multiplica per mil quan es tracta de la gestió de la comunicació de crisi. Quan les organitzacions es decideixen a comunicar ja ha comunicat mig món abans.

Molta teoria i poca pràctica

Fa relativament poc llegia un treball de dos doctorandes que analitzaven de manera extensa i exhaustiva com s’havia gestionat una gran crisi de comunicació d’una institució rellevant i no vaig poder més que riure llargament.

Aquell immens treball no servia per a res des del mateix moment que estava basat només en el que elles havien vist a la superfície. Desconeixien absolutament el difícil, dificilíssim diria jo, que va ser convèncer els responsables de l’organització perquè es decidissin a comunicar. Que acceptessin un relat, que prenguessin les regnes de la comunicació, que ho fessin amb sinceritat, amb transparència, afrontant el problema de cara. L’anàlisi que van fer les dues universitàries mereixia la màxima nota, però al mateix temps mereixia el suspens més absolut perquè la seva realitat distava molt de la veritat.

En els casos d’estudi, tan habituals en grans universitats, això passa sempre, els alumnes es creen una imatge absolutament superficial d’una realitat i després apareix la frustració més absoluta quan aterren en una empresa i s’adonen de quina és la veritat.

En moments d’alta complexitat com els que estem vivint estaria bé que nosaltres mateixos comencéssim per explicar la veritat, potser així, si que ajudaríem a millorar la comunicació i generarà pedagogia davant aquest món tan poc conscient del que significa comunicar.