Fa pocs dies lloàvem la bona tasca comunicativa de les institucions catalanes i, molt especialment dels Mossos, davant la tragèdia dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Una lloança basada, d’una banda, en el rigor informatiu i en el fet de les poques ocasions que es pot visualitzar una bona comunicació institucional. De fet, ressaltàvem, en un anterior post en aquest mateix bloc, la poca cultura de comunicació institucional i corporativa que encara hi ha al nostre país, raó per la qual, bons exemples de comunicació es converteixen en una raresa.

Malauradament l’exemple s’ha esmicolat en molt poques hores i el que havia de ser una referència s’ha convertit en una simple croada contra un determinat mitjà de comunicació. Compte que el mitjà de comunicació també ha iniciat una croada contra la policia catalana i contra el Govern del país.

Per desgràcia, avui en dia, els mitjans de comunicació han perdut les marques que ens permetien distingir quan estàvem davant d’una opinió, d’una informació o d’una manipulació. Avui, els ciutadans ja no poden distingir què és veritat i què no, què forma part d’interessos econòmics, ideològics o partidistes i què és realitat. Independentment si la informació d’El Periódico sobre els possibles avisos dels atemptats de Barcelona és certa o no, el que està clar és que aquest mitjà ha creuat la línia de la informació pura i dura per convertir-la en una batalla contra la institució dels Mossos d’ Esquadra.

La pregunta en aquestes ocasions és si les institucions han de respondre a aquest tipus d’accions o actituds, encara que vinguin d’un mitjà de comunicació. Sempre he pensat que el barroerisme no ha de formar part de la comunicació corporativa o institucional i que, per tant, la bona tasca comunicativa dels Mossos ha perdut molts enters en el moment que segueix el camí de la croada i no de l’acció institucional.

Probablement veurem molt més sovint batalles d’aquest tipus, on alguns mitjans de comunicació es posicionaran més enllà de la informació, i algunes institucions, centraran els seus atacs cap a aquests mitjans de comunicació. Però ni una cosa ni l’altra ajuda. D’una banda, la imatge dels mitjans ja està prou danyada com per fer circs de la seva activitat i de l’altra, les institucions no es poden permetre convertir la comunicació en un espectacle mediàtic. Cada vegada que això ha succeït el cost ha estat massa alt per a uns i per a altres.

Els mitjans de comunicació actualment estan molt lluny de la veritat absoluta, les taques que hi ha darrere costaran molt netejar, però les institucions fa massa temps que viuen en l’àmbit dels grisos informatius. Els uns i els altres poden fer malbé el gran exemple de la comunicació crisi dels últims anys, però avui les alegries duren poc.