Guillem Balagué és un periodista català establert a Anglaterra que ha tornat a Barcelona després de més de 30 anys. És, entre altres coses, el biògraf autoritzat de Leo Messi i la cara i la veu del futbol espanyol a la Gran Bretanya i al món anglosaxó. Amb més d’un milió dos-cents mil seguidors a les xarxes socials, es defineix com a storyteller – un narrador d’històries –  més que com a periodista, i creu que això l’ha perjudicat a l’hora d’encaixar en el periodisme esportiu que es fa a Espanya, que qualifica de massa proper al poder econòmic i dels clubs. El preocupa la poca importància que el periodisme esportiu dona a la veritat, i que la investigació i les qüestions tractades en profunditat estiguin relegades a espais minoritaris, deficitaris i amb poques possibilitats de sobreviure. Diu que el que millor fa és presidir el Biggleswade United, un club de la novena divisió anglesa.

Podeu escoltar el capítol sencer amb Guillem Balagué aquí:

Anar a descarregar

En aquests moments, les persones que ens estan escoltant deuen estar pensant: “el càrrec oficial de Guillem Balagué és el de biògraf autoritzat de Leo Messi”…

Podríem haver començat per aquí, sí, però no sé si la gent ho sap, que soc el biògraf oficial…

No tens aquesta sensació?

Això del llibre de Messi ha sigut un tema interessant. És un llibre que crec que no s’ha venut gaire bé a Espanya, molt bé a l’Argentina, extraordinàriament bé a l’estranger. Però, a Espanya jo crec que hi ha la sensació que la gent ja en sap prou de Leo Messi, i no s’ha adonat que hi ha un llibre autoritzat; és a dir, que ha passat per les mans del “món Leo”, diguem-ne. Fins abans de l’últim Mundial [al desembre] que el vam actualitzar per quarta o cinquena vegada, i aleshores sí que la gent se’n va adonar i ja em van començar a etiquetar com a biògraf autoritzat de Leo. Em vaig adonar que, a Espanya, els llibres sobre esports, sobre biografies esportives, no són gaire ben tractats o rebuts; no es consideren una obligació, per exemple, per al periodista professional que hauria de buscar informació a tot arreu. I, com dic, no va ser fins fa ben poc, fins abans del Mundial que vam treure l’última versió, que la gent es va adonar que, des del 2014, hi havia un llibre AUTORITZAT sobre la biografia de Leo Messi. 

Dius que no tens la sensació que la gent sàpiga que ets el biògraf autoritzat de Leo Messi, però, és clar, és que ets moltes més coses. Ets, des de fa més de vint anys, la cara i la veu del futbol espanyol a la Gran Bretanya i al món anglosaxó gràcies a la teva feina a Sky Sports i al teu programa Revista de La Liga. 

Col·labores a LaLiga TV, ets l’expert en futbol internacional per a la BBC i cobreixes la Champions League per a la CBS americana. També col·labores a TV3, a la TV2 noruega o a Sphera Sports. 

A banda de la biografia autoritzada de Leo Messi, has escrit també la de Pep Guardiola i la de Cristiano Ronaldo; un llibre amb Mauricio Pochettino i, l’últim, “Maradona: el pibe, el rebelde, el dios”. Tots han estat a les llistes dels més venuts, tens el teu canal de YouTube i el teu pòdcast. I, amb tot això, encara tens temps per ser el president d’un club de futbol, no?

Del Biggleswade United. És un club de la novena divisió anglesa i és el millor que faig. És un club que està creixent moltíssim a partir de la meva idea, de la meva visió i del que volia fer. Érem dos equips quan vam començar; ara en som nou, incloent-hi dos de noies sènior, dos de nois i equips de l’acadèmia. Hi havia cinc o sis voluntaris; ara som 300. I tot a partir d’una idea i a partir de convèncer la gent que és la millor idea i que és el camí que hem de seguir. És una cosa que s’ha de renovar constantment, que has de treballar diàriament i que has de ser-hi present. Tot i que ara visc a Espanya, he de ser dues o tres vegades al mes a Anglaterra per veure la gent i que em vegin, per entendre què està passant i per millorar les coses.

Es una lliçó de vida i és una lliçó de com portar… Ja saps que els periodistes anem a la nostra, som amos de nosaltres mateixos, però en un club has de tenir una visió més global, tenir en compte la visió de tothom i tenir present que, per canviar dinàmiques, es requereix molt de temps i molta seducció. És a dir, no és de futbol del que estic parlant, sinó d’un projecte que requereix de molts elements que poc a poc he anat aprenent. 

Com definiries el periodisme esportiu actual? No sé si hi ha gaire diferències entre el periodisme esportiu que es fa a Anglaterra amb el que es fa aquí…

Hi ha moltes diferències. A Anglaterra, la prioritat és el personatge, els grans personatges, i la controvèrsia. En aquest sentit, el lideratge el tenen els diaris sensacionalistes. Els diaris sensacionalistes tenen una portada d’informació general a davant, i la contraportada és esportiva. Són tres o quatre pàgines, però de molta influència i que, com dic, aposten per la gran història d’un gran personatge o per una gran controvèrsia. 

També és veritat que ho combinen, no sé en quin percentatge, amb molt bon periodisme esportiu: entrevistes en profunditat -el Times o el Telegraph, per exemple-, fins i tot els canals d’esports, i últimament, i això és influència d’Espanya i d’Itàlia, s’està donant molta importància al detall, a la tàctica, a com es treballa el partit, a com es canvia un partit. I això abans no era així. 

De fet, quan vaig començar a treballar a la ràdio anglesa vam fer un programa, et parlo de principis de segle, que es deia “Football first in Europe”, a TalkSport Radio, que encara es recorda com un pioner d’aquest tipus de periodisme, amb Gabriele Marcoti i Adrian Durham, el presentador. Vam ser dels primers que parlàvem de fitxatges quan no s’hi donava gaire importància -ara és tota una indústria parlar de fitxatges-; parlàvem de tàctica, parlàvem de futbol. 

A Espanya està passant una cosa que és preocupant en el sentit de contingut. El contingut de la premsa esportiva depèn molt de qui tingui el poder, està molt a prop del poder i es deixa influenciar per aquest poder. S’entén que, si no és així, no nomes no tens contingut, sinó que, a més, perds oportunitats comercials. Hi ha menys llibertat per poder dir el que vulguis. 

Quan parles de “poder”, et refereixes a poder econòmic?

Econòmic i esportiu. Els diaris, que estan a punt de morir, depenen molt del diner que entra. El diner que entra marca la línia de l’editorial del diari. Això passa també als diaris generalistes. I, a més, la premsa esportiva depèn molt de quant, poc o molt, s’obren els clubs. I això passa a la premsa local i a la premsa nacional. En tots dos casos depenen molt dels grans equips. La catalana, del Barça; la de Madrid, del Reial Madrid. Però la de Zamora, la de Sevilla, la de València… depenen també dels clubs i, generalment, hi ha una relació molt estreta, massa estreta segurament.

I sí que és veritat que, si vols tractar temes en profunditat, trobes els llocs, però són minoritaris, deficitaris i amb poques possibilitats de supervivència.

I a aquests mitjans minoritaris que dius, no els ha ajudat la irrupció de les xarxes socials, els nous canals, etcètera?

Ho hauríem de parlar d’aquí a dos o tres anys. Hi ha una proposta que és “Relevo” que està centrada en les xarxes socials, en Twitch, i que han fet una aposta molt gran per un altre tipus de periodisme. 

Tinc la sensació que no només aquest tipus de periodisme és minoritari, sinó que l’audiència també és minoritària. L’audiència busca una altra cosa. Durant molt de temps hem ensenyat que l’esport i tot el que l’envolta és una mica còmic, sense massa importància, i ara és difícil dir a aquesta audiència, de sobte, que ha de comprar llibres o que ha de fer possible la supervivència de “Relevo” perquè els explicaran les coses d’una altra manera. Jo crec que no hi ha tanta gent que vulgui saber tant sobre esport. Lògicament, als que estem ficats en aquest món ens agradaria que hi hagués més iniciatives d’aquestes característiques, però la realitat és una altra.

De fet, la meva experiència personal és que fa tres o quatre anys vam decidir tornar a Barcelona amb la família i buscar-me un forat als mitjans espanyols. Ho dono per un projecte fracassat perquè, tot i que estic a TV3, a El Partidazo, feia columna a l’Sport…, tinc la sensació que el que puc explicar i com ho puc explicar no interessa. Crec que, més que periodista, explico històries. I no hi ha un lloc on ho pugui fer. 

Trobes que no encaixes?

No he encaixat. Els llibres tampoc estan tenint l’impacte esperat; ara una mica més arran del llibre del Messi. Però tornes a casa, després de 30 anys fora, i amb la idea d’explicar l’esport a la teva manera, i no ha sortit.

A què ho atribueixes?

Primer, perquè necessites etiquetar-te i jo tampoc m’he volgut etiquetar… Aleshores, com encaixa això en un món ple d’etiquetes?

Et posaré un exemple: quan Messi envia el burofax i quan Messi se’n va del Barça, em van trucar 150 mitjans argentins, de 80 a 100 mitjans internacionals, zero mitjans catalans, zero mitjans espanyols. Ni un. 

Aleshores et dius: “Jo ja tinc la meva feina, ja he fet la meva carrera, i ara, als 54 anys, no sé si és massa bona idea canviar de feina, quan tampoc està massa ben remunerat el periodisme esportiu a Espanya”.

De manera que he fet un pas enrere. Jo crec que als migrants ens passarà sempre el mateix. Tots volem tornar a Espanya i rebre el mateix tracte i acabar triomfant com ho has fet a l’estranger, però me n’adono que no. Aquest pas enrere vol dir centrar-me en els grans projectes que tinc, que són la BBC, on em tracten genial i tinc un programa de ràdio i la possibilitat de fer programes especials; la CBS, on soc el periodista de camp de la Champions, i LaLiga TV que es fa des de Barcelona, però que és el canal oficial de LaLiga en anglès i on també hi tinc el meu programa que es diu “Talking football”. 

La carrera ja la tinc feta, però no vaig fer l’anàlisi convenient. Vaig pensar en tornar a treballar a Espanya quan hauria d’haver pensat “torna a Espanya a disfrutar d’Espanya, perquè la carrera ja la tens feta”.

Amb aquest projectes que dius, tots força diferents, t’obliga a canviar de registre molt sovint, imagino… O no?

No… Perquè m’he anat adonant que el que m’apassiona és explicar històries. Quan em donen tres minuts a peu de camp, no explico les alineacions, explico històries del que està passant i ho faig amb recursos literaris, faig una narrativa del que està passant. I el mateix als programes d’hora i mitja o de deu hores a LaLiga TV. Intento explicar la història darrere del partit. Tinc un estil propi, podríem dir.

Quins diries que són els canvis més importants que ha viscut el periodisme esportiu en els últims 20 anys? Hi ha algun canvi que per a tu hagi sigut determinant?

Des de la meva experiència, les xarxes socials. Sense cap mena de dubte. Han canviat la manera de vendre’ns. És a dir, jo treballava igual que treballo ara, però ara tinc la oportunitat d’arribar a molta més gent. Més d’un milió dos-cents mil seguidors a les xarxes socials reforcen la meva feina, el meu perfil. No he d’anar explicant qui soc, sinó al revés, venen a mi perquè m’han vist a les xarxes. És una altra manera de fer.

També és cert que he tingut molta sort. Vaig entrar molt d’hora a la televisió anglesa, a Sky Sports i a Sky Sports News, que no és com el Canal Plus o Movistar d’Espanya, sinó que està a tot arreu. Entres a una ciutat esportiva d’un equip de futbol i el primer que veus són les pantalles de televisió amb Sky Sports News. I jo allà era el gran referent de la lliga espanyola i dels fitxatges, la qual cosa em permetia que m’obrissin les portes no com a periodista, sinó com a un d’ells. Això em va fer més fàcil passar de fer programes de televisió a que també em donessin programes de ràdio, que em sorgís la possibilitat d’escriure un llibre, etcètera. Doncs tot això es multiplica amb la irrupció de les xarxes socials.

Els consumidors ens hem sabut adaptar a aquesta nova realitat?

Els consumidors són molts i són molt variats, i allà on vas hi ha audiència. Hi ha qui vol “El Chiringuito” i hi ha qui vol el Balagué fent un llibre. Però sí que ens hi hem hagut d’adaptar tots. En primer lloc, a la quantitat d’informació, que és brutal i que has de saber escollir. Jo crec que ara estem sortint de la prehistòria de les xarxes socials i comencem a identificar què ens interessa i què no, qui ens ho explica bé i qui ens ho explica malament, i per això continua sent fàcil que la veritat desaparegui, perquè som encara primitius en identificar aquestes coses. Està clar que cada cop costa més. Ara Donald Trump ha tornat i li està costant una mica més perquè, de sobte, no és l’únic que no explica la veritat. Bé, avancem, comencem a adornar-nos que ens han enganyat, però hem de seguir avançant perquè els que ens volen enganyar són cada vegada més sofisticats i hem de continuar desenvolupant eines perquè no ens enganyin tant. En el món del periodisme esportiu passa el mateix.

Per tant, tampoc el periodisme esportiu és aliè a les fake news…

En un món on la veritat no compta gaire, no són fake news, són històries mal explicades. Per al periodisme generalista, les fake news són l’infern, el càncer, però les fake news al món del periodisme esportiu… Pensa que tu pots dir pràcticament qualsevol cosa i no passa absolutament res. Més d’un i de dos han nascut i crescut explicant fake news i ningú no ha anat a buscar si són veritat o no. Ningú s’ha escandalitzat, al contrari, jo crec que diverteix. Les fake news no tenen transcendència en el món del periodisme esportiu.

Entenc que, al llarg de la teva carrera, has hagut de tractar, i potser encara tractes, amb responsables de premsa, de comunicació… Com definiries la teva relació i la del periodisme esportiu en general amb aquesta figura?

Una figura que, en molts casos, eren companys de professió que han acabat dedicant-se a la comunicació corporativa… La relació és de respecte. Jo ara ho veig com una petita tragèdia personal el fet de no haver tingut un espai al món del periodisme esportiu espanyol, però al mateix temps és una avantatge. Els directors de comunicació dels clubs de tot Espanya saben qui soc pel que he fet a Anglaterra i, de fet, els interesso perquè saben que el que faré serà de qualitat i acabarà a la BBC. Per tant, l’ajuda és mútua i la relació és de respecte. El Barça em va trucar per fer un documental; ara tinc un missatge del director de comunicació del Barça que he de respondre. Quan jo veig que hi ha espai perquè he de fer un altre documental, parlo amb el Madrid o amb qui sigui, i és una relació diferent d’aquell que ha de parlar-hi en el seu dia a dia. Per això dic que és una sort el fet de no existir en el món del periodisme espanyol, perquè no et relacionen amb cap error ni amb cap cosa que els ha molestat, sinó amb les grans marques per les quals he escollit treballar. 

També és veritat que els directors de comunicació dels clubs han de fer de “para-xocs”, i de vegades ho fan contra la seva voluntat, però ho han de fer. Jo crec que aprecien el periodista que pica pedra de veritat, el que investiga. Per exemple, el que està fent el “Què t’hi jugues!” de la SER; en general, el que ha fet sempre la SER. Sique Rodríguez i Adrià Soldevila fan una feina magnífica que continua sent minoritària, però el Barça ha d’entendre que han fet una feina brutal i jo crec que hi ha comprensió per part del club.

Un llibre sobre periodisme esportiu?

OPEN, la biografia d’André Agassi. Serveix per a entendre com és un esportista d’elit i com es treballa la seva comunicació i la seva imatge. 

Qui (persona, organització) ho ha fet molt bé en qüestions de comunicació? 

El Barça ha fet coses molt bé i coses no tan bé. Quan un club com el Barça obre les seves portes, ho fa molt bé. Ara és més complicat perquè cada dos anys canvien de director de comunicació. Ara són més reactius, controlen el missatge però no el lideren, i estan molt a prop dels mitjans locals.