Quan veiem un senyal d’una persona en una cadira de rodes, tots entenem què significa. És un dels símbols més globals i el podem trobar en lavabos, accessos a recintes esportius o als espais del transport públic destinats a persones amb mobilitat reduïda. 

Però, tot i la seva universalitat, té un problema: no representa totes les persones que tenen discapacitats, com ara les invidents. Per a elles tenim la silueta humana amb un bastó, que ens remet ineludiblement a algú cec. Però les discapacitats són moltes més. Com representem una persona amb problemes auditius? O una amb síndrome de Down?

No estem parlant de poca gent. El Banc Mundial calcula que al món hi ha 1.000 milions de persones amb algun tipus de discapacitat, ja sigui física, sensorial o cognitiva. Per això, l’ONU va activar la seva unitat de Disseny Gràfic del Departament d’Informació Pública per treballar en un símbol que fos més inclusiu i pogués representar aquesta petita gran majoria. 

El resultat és una icona que fins a la data –i aviat farà 10 anys que existeix– no ha tingut gaire èxit. Es tracta d’una figura humana inserida dins d’un cercle amb els braços oberts com a símbol d’inclusió a tots els nivells. A mi em recorda l’Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci, però l’equip de l’ONU apostava per representar l’harmonia entre els éssers humans i la societat.  

El cert és que des que el vaig veure per primer cop en un article a Internet sobre semiòtica, mai l’havia vist aplicat fins fa just una setmana. Era en un aeroport i, curiosament, el símbol s’acompanyava de la icònica cadira de rodes i d’un text, “Assistance”, que feia més aclaridor el seu significat. 

I aquí és on sorgeixen els grans dubtes:             

• Un símbol que s’ha d’acompanyar d’un text, comunica el que se n’espera?
• Com podem representar amb una icona totes les persones que tenen una discapacitat i que són la minoria més gran del món, segons l’ONU?
• Cal un símbol per a tot?

En aquest blog no ens cansem de parlar del repte de comunicar amb claredat, posant-nos en la pell de qui ens escolta o ens llegeix. No podem oblidar que això també aplica al disseny gràfic i que mai per mai podem llençar missatges sense la certesa que qui els rep ha d’entendre què volem dir. Algú sap si al Departament d’Informació Pública de l’ONU tenen clares les premisses de la comunicació clara?