Clara Llensa és la directora de Relacions Institucionals i Comunicació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya des del juliol passat. Vam poder parlar amb ella poc abans que es conegués la seva nova posició, quan encara era la directora de Comunicació de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, responsabilitat que ha ocupat durant 12 anys (novembre 2012-juliol 2021). Anteriorment havia estat directora de Comunicació i cap del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Gavà.

Al Col·legi d’Advocats va dedicar una especial atenció a la formació de col·legiats i periodistes que es dediquen a la informació judicial per fer més fàcil la comprensió del sector.

Coneix també els mitjans, ja que en els seus inicis professionals va treballar a la ràdio i a la televisió, la qual cosa li confereix un coneixement global de les necessitats dels mitjans i dels periodistes.

Escolta aquí el podcast sencer amb Clara Llensa:

Ir a descargar

És inevitable començar l’entrevista amb una pregunta que no hauria de ser habitual en organitzacions que creuen en la comunicació.

Què fa un periodista en un món d’advocats?

El periodista és un personatge camaleònic. Penso que dins del nostre ADN hi ha el fet de saber adaptar-nos a les diferents professions per ajudar-les a comunicar millor. Dins el món de l’advocacia els feia falta una direcció de comunicació i van pensar en el meu perfil perquè havia tingut experiència prèvia en comunicació institucional a l’Ajuntament de Gavà. Penso que al final els periodistes acabem tenint dues o tres professions.

I et sents advocada després de l’experiència?

No m’atreviria a dir que soc advocada, però sí que he après moltíssim del món del dret. Jo em sento periodista de raça, comunicadora de fet, perquè és la meva professió, però una mica advocada.

És un cos estrany una periodista en un món de lletrats?

No tant. Crec que cada vegada es fa més pedagogia en aquest sentit i cada vegada hi ha més periodistes que ajuden a comunicar millor als advocats i advocades. De fet, la comunicació és una cosa que hauria d’interessar a totes les professions. Cadascuna sap d’allò seu … Un metge sap operar o diagnosticar una malaltia, un arquitecte sap d’edificis i un advocat sap de contractes, convenis, però no sap com comunicar.

Els falta aprendre-ho?

No els ho han ensenyat a la universitat i per això està molt bé que es deixin ajudar o assessorar per professionals com nosaltres, els periodistes i comunicadors, perquè puguin comunicar i comunicar-se millor.

Jo sempre dic que ningú seria capaç d’entrar en un quiròfan i operar un trencament de lligaments però que, en canvi, tothom sembla saber sobre comunicació.

M’he trobat amb aquesta situació en el món en general. És veritat que la comunicació és una àrea que està en el món en general i fa que tothom parli. També els passa als dissenyadors. Quan dissenyen una imatge creativa o quan fan interiorisme en una casa sembla que tothom sap de disseny, d’interiorisme, de comunicació. Jo reivindico el paper dels professionals. Ens toca als comunicadors i als periodistes reivindicar el nostre paper. A dir que, si us plau, cadascú sap del que és seu.

Dirigir la comunicació d’un col·legi professional ha d’unir part de comunicació interna i part de comunicació externa. Quina és la influència de cadascuna d’elles?

No hi hauria d’haver grans diferències perquè la comunicació interna és bàsica. Si vols comunicar externament bé, has de comunicar internament bé. Penso que el client intern és el millor prescriptor de la nostra organització. Primer s’ha de vetllar per tenir cura de la comunicació interna. Un cop s’ha aconseguit tenir cura d’aquesta comunicació interna, l’externa és molt més fàcil i coherent.

Els mitjans estan en un moment convuls… Canvis en les redaccions, digitalització, menys presència, menys trepitjar carrer. Com és la premsa del sector i quin és el seu grau d’especialització?

És veritat que hi ha molts periodistes jurídics que tenen una base de dret, tot i que n’hi ha altres que són periodistes i que, per la seva experiència professional, han acabat sabent llenguatge jurídic. Des del Col·legi s’ha potenciat formació per a aquest tipus de perfils. Formació per a personal no jurídic, per saber la diferència entre una injúria i una calúmnia, un imputat. Crec que la doble vessant pot conviure.

Les filtracions són el gran problema del vostre sector?

Algun personatge pateix a vegades allò que es coneix com la “pena del telediari” i, malgrat que hi hagi una realitat, la societat pot veure aquella persona com a culpable i, per tant, s’ha de treballar la percepció de la realitat. Per això és important que quan es treballa en judicis mediàtics els advocats i advocades comptin amb l’assessorament dels professionals de la comunicació per portar millor el judici. Una cosa és el judici que té lloc en una sala del jutjat i una altra de molt diferent el judici públic, que també és important. Perquè quan hi ha una errada, el “presumpte innocent” no es veu.

La comunicació institucional com a Col·legi és probablement la millor eina reputacional de la professió?

Crec que la comunicació institucional és molt important per al segell de qualitat dels professionals col·legiats. Nosaltres fem pedagogia de l’advocat com a professional que et pot estalviar molts problemes i que és important fer-li consultes preventives, no en el moment en què sorgeixi el problema. Nosaltres podem intuir que pot haver-hi un acomiadament o un divorci i és important que ens assessorem abans no sorgeixi el problema. 

Una mica com els metges, no? No s’ha d’esperar a estar malalt.

Exactament. Aquesta campanya institucional que reforça el paper de l’advocat preventiu crec que l’hem treballada bé i és important que cali en la societat. Un advocat o advocada et pot estalviar molts problemes.

El 50% dels ciutadans s’informa per les xarxes socials i un 75% consumeix continguts audiovisuals. Quin paper penses que juguen les xarxes i quina incidència tenen en el teu treball?

Les xarxes socials han canviat el món de la comunicació. Fa 10-15anys no existien. Tot i això, i tot i que el públic consumeixi el contingut de les xarxes, l’advocacia és un col·lectiu més tradicional i s’informa a través dels mitjans generalistes. Les xarxes socials estan agafant molt d’impuls i hem de treballar-les, però també se’ls hi ha de donar el poder relatiu. A les xarxes tothom pot dir-hi el que vulgui, sense contrastar, com succeeix en els mitjans tradicionals. A les xarxes, tothom pot dir-hi la seva i se li ha de donar la importància deguda. Nosaltres les treballem i hem de fer-ho, però reitero que cal donar-los el poder que tenen i, de vegades, deixar-les respirar una mica.

Dimensionar-ho de manera adequada, no?

Tota la raó. Reivindico el “seny” català.

Un dels grans dèficits de les organitzacions són els portaveus. Com treballeu vosaltres aquest aspecte? Feu preparació dels vostres portaveus?

Crec que és important combinar el coneixement i el trasllat comunicatiu d’aquest coneixement. Hi ha advocats que saben molt de la seva àrea, però ens trobem que els periodistes ens diuen que “sap molt, però el seu llenguatge no arriba”. I aquí hi ha el nostre paper: intentar treballar amb aquestes persones més comunicatives a l’hora de parlar amb els periodistes.

L’elecció d’un bon portaveu és clau per comunicar bé?

Potser tries un portaveu que no tingui tant coneixement jurídic però ho comunica millor, que és el que t’interessa. Al cap i a la fi, el públic dels mitjans no és un públic especialitzat. En els dos minuts d’or hem d’intentar traslladar coneixement, contingut jurídic i científic i, al mateix temps, comunicar bé. Interessa fins i tot comunicar-se millor i donar menys contingut científic.

Quines eines de comunicació seran essencials de cara al futur?

Crec que els periodistes i comunicadors hem d’estar alerta i amb un esperit de canvi constant. Les xarxes seran essencials però haurem de desintoxicar-nos del grau d’informació que ara tenim. Reivindico l’equilibri mental i la importància de la desconnexió digital. Estem contaminats d’informació i arribarà un moment que haurem de dosificar menys informació i de més qualitat.

Com serà la comunicació d’aquí a 10 anys?

Ja m’agradaria saber-ho per avançar-nos a les tendències! Es treballarà molt el contingut audiovisual, no tant el contingut científic perquè no tenim temps. Una imatge val més que mil paraules. Haurem de donar més informació en menys espai.

Com a bona comunicadora té les seves preferències a l’hora d’informar-se. Per això és inevitable preguntar per això.

Premsa en paper o premsa digital?

Si tens poc temps, digital. Si tens temps, en paper. Són compatibles i se’m fa difícil renunciar al diari de paper. Soc, malgrat tot, una gran consumidora de mitjans digitals, però és difícil renunciar al paper. El paper continua tenint més prestigi i no vull renunciar-hi.

Premsa, Ràdio o Televisió?

Que difícil! La ràdio, per una qüestió sentimental. Amb la ràdio, tens la informació de manera immediata, i la ràdio té aquest poder màgic d’arribar a les llars de tot el món en forma d’amic. La ràdio és la nostra amiga; ens acompanya al cotxe, a la cuina, en el dinar.

Podcast, sí o no?

Sí. Sense cap dubte.

Per a les anotacions, llibreta i llapis o tauleta?

Soc de llibreta i llapis.

Un principi inalterable?

L’Honor. No es pot franquejar mai.

Un llibre sobre comunicació?

“Gabinets de Comunicació. Periodistes a l’altra banda”, de la Goretti Palau. És com el diccionari, l’enciclopèdia; el primer llibre que hauria de tenir una persona que vulgui introduir-se al món dels gabinets de premsa i comunicació.

Un blog de comunicació?

El d’una comunicadora que es diu Andrea Vilallonga, que dona molts consells per a una comunicació eficaç. Ens parla de la importància del llenguatge no verbal, de la proximitat, la comunicació positiva, amb un somriure. El lideratge positiu.

Un comunicador que sigui referència?

Se’m fa difícil dir-ne només un, però m’agrada el canvi que en Toni Cruanyes ha donat als informatius de TV3. Ha aconseguit serietat i al mateix temps proximitat. Estàvem acostumats a periodistes seriosos però poc propers. I crec que Toni Cruanyes ha aconseguit que un periodisme proper sigui igualment seriós. Aquest model m’agrada. Ana Blanco és un altre referent històric de la televisió.