En les catàstrofes o les emergències, com la viscuda amb l’accident de trens a Adamuz (Còrdova), acostumen a confluir multitud de veus: cossos d’emergència, polítics i institucions responsables, institucions locals, partits polítics de l’oposició, experts, veïns, testimonis, víctimes de l’accident, familiars… generant un garbuix d’informacions que no sempre ajuden a endreçar la situació i a tenir les coses clares, encara que pugui ser molt útil pels mitjans de comunicació que han d’omplir hores i hores o pàgines i pàgines de continguts i que necessiten –sovint davant la manca d’informació– preguntar a tothom.

Seria molt més fàcil si una sola veu, un sol portaveu, informés de tot allò relacionat amb la catàstrofe o l’incident: nombre de víctimes, treballs que s’estan fent, atenció a familiars i entorns, informació als veïns, causes de l’accident, nombre d’efectius treballant, dies per a la reparació o pel retorn a la normalitat, serveis habilitats… Seria molt més creïble si un tècnic o una tècnica ens digués cada hora o cada dues què està passant, què sabem de més, què hem pogut anar aclarint… en lloc de tenir al davant aquell munt de veus, de vegades contradictòries, que solen confondre i encara emboiren més la situació.

L’autoritat i la credibilitat en aquestes situacions és essencial, i encara que els polítics responsables hagin de comparèixer –si és possible a les primeres hores dels fets– no cal que es converteixin ells en els únics portaveus, ni que els posin armilles reflectants per semblar que estan treballant en les tasques de rescat o de reparació. Perquè disfressats encara resulten molt menys creïbles.

Al final, si ens fixem en la catàstrofe d’Adamuz, la persona més creïble de totes és aquell tècnic d’Iryo que aconsella als passatgers que es quedin als seu seients mentre aclareixen la situació, una intervenció que es va fer viral a totes les xarxes socials. O aquells portaveus, en aquests cas psicòlegs de la Creu Roja, que atenien els familiars de les víctimes i explicaven que la seva feina pretenia transmetre tranquil·litat. Dos exemples de credibilitat i de comunicació clara que avalen que un portaveu tècnic és molt més eficient que deu ministres, presidents de govern, presidents de comunitat, consellers de comunitat o presidents d’empresa. Aquests ja tindran temps de comparèixer i de donar explicacions quan calgui, però ho poden fer en una roda de premsa i no assumint ells el paper de portaveus permanents de l’emergència.

Per cert, les catàstrofes i les emergències en cap cas són una crisi. Les crisis acostumen a arribar després, amb la feina mal feta o la gestió insuficient, com estem veient ja en les múltiples incidències a la xarxa ferroviària que han aparegut amb posterioritat.

L’eficiència, la claredat, l’empatia, la proximitat i la sensibilitat són essencials en qualsevol emergència. La resta és “postureig” innecessari que no aporta res.