Ara fa uns dies, durant la gala dels Premis Talía, l’actriu i presentadora Cayetana Guillén Cuervo va caure en la trampa que li va parar una periodista i, sense voler, va confirmar als mitjans de comunicació el retorn de la cantant Amaia Montero a La Oreja de Van Gogh. “Yo lo sé desde hace mucho, pero le prometí… No lo dije ni en casa, no se lo dije a nadie. Ella me pidió que, por favor, no se lo dijera a nadie y yo no se lo dije a nadie”, va assegurar, sense saber que no existia cap comunicat oficial i que, involuntàriament, estava ficant-se de peus a la galleda.

La notícia va córrer com la pólvora i, a les poques hores, l’actriu va haver de publicar un comunicat al seu compte d’Instagram disculpant-se. “Desde la emoción, el amor y la admiración profunda que siento por ella, respondí ilusionada, recordando una conversación entre amigas en la que expresó con cariño su deseo de volver a la música, pidiéndome que no trascendiera, porque no sabía ni cuándo ni cómo“, explicava el text. Segons l’actriu, “mi respuesta a la prensa fue desde la inocencia, la ilusión y el amor que siento por ella. Lamento profundamente que mis palabras hayan provocado toda esta situación“.

Aquesta “situació”, que pot semblar anecdòtica, no ho és tant. De fet, exemplifica molt bé una cosa que diem molt sovint als nostres clients per la nostra experiència de 30 anys en comunicació: si no vols que una cosa se sàpiga, no l’expliquis. Tant si es fa en un context de confiança —com en aquest cas, entre dues amigues— com si es fa en un off the record amb un periodista, el risc és el mateix: que acabi transcendint.

El que no se sap, no es pot explicar. Però el que se sap, encara que sigui confidencial, pot acabar sent públic per mil i un motius. Per error, per entusiasme, per pressió mediàtica o, simplement, perquè les paraules no tenen marxa enrere.

L’off the record és una eina útil en determinades situacions comunicatives. Però no és un escut infal·lible. Requereix confiança mútua, claredat sobre els límits i, sovint, una comprensió comuna del context i dels riscos. Tot i així, fins i tot quan es gestiona correctament, no hi ha garanties absolutes.

Per això, en comunicació, hi ha una norma d’or: si una informació és realment delicada, sensible o estratègica, la millor manera de protegir-la és no compartir-la fins que estigui preparada per ser comunicada. Això implica no avançar-se als fets, no confiar en l’aïllament d’una conversa privada i, sobretot, no subestimar la capacitat d’amplificació de qualsevol declaració, per petita que sigui.

El cas de Cayetana Guillén Cuervo i Amaia Montero ens recorda que la comunicació no comença quan es parla en públic, sinó molt abans. Comença quan decidim què diem, a qui, i amb quina intenció. I que, en entorns on la informació es mou amb rapidesa, la discreció continua essent una eina estratègica, no un detall menor.