A Síntesi fa 30 anys que expliquem històries, però avui us en vull contar una que no hem escrit ni viscut nosaltres. Una història, però, que té molt de comunicació. 

Ens situem en una deprimida Anglaterra de principis dels 90. Jon Venables i Robert Thompson, de deu anys, segrestaven James Bulger, de només dos, el torturaven i l’assassinaven. Si sou nascuts dels 80 cap avall segur que recordeu la imatge que van captar les càmeres dels dos nens en un centre comercial de Liverpool enduent-se el petit James. 

Se n’han fet llibres, pelis, cançons pop i fins i tot un curtmetratge que va estar nominat als Òscar. Però mai fins ara ningú havia escrit una obra de teatre sobre el cas. I va arribar Gerard Guix amb Dirrrty Boys, una obra absolutament recomanable que posarà la vostra moral entre l’espasa i la paret: Mereixen una segona oportunitat els condemnats? Com s’ha de castigar un fet així tenint en compte que els autors tenen deu anys? Tenen dret a l’oblit? 

Però més enllà de les lectures criminològiques, l’obra posa el mirall a una manera de fer periodisme. I aquí cal obrir parèntesi per la segona recomanació d’aquest post: llegiu el pròleg que ha escrit el criminòleg Marc Balcells al text de l’obra editat per l’Institut del Teatre.

Què en pot aprendre la comunicació corporativa de Dirrrty Boys?

1. El poder dels mitjans per crear realitats. Sabíeu que a Noruega, només un any després del cas Bulger, tres nens de sis anys van matar la Silje Marie Redergard, de cinc? La resposta mediàtica a Noruega va ser completament diferent; els mitjans van optar per protegir els menors i van considerar que totes les persones implicades eren víctimes. Així, mai no es van utilitzar conceptes com maldat o moralitat ni es va fer generalitzacions sobre el jovent. Els mitjans, i també les empreses, poden crear narratives profundament diferents. Mentre que la premsa groga anglesa va optar per una narrativa alarmista, carregada de moralitat i sensacionalisme, Noruega va adoptar un enfocament protector i rehabilitador dels menors implicats.

2. Comunicació responsable i revictimització. La manera en què es comunica un crim no només afecta els autors dels fets, sinó també les víctimes i les seves famílies. En aquest sentit, Dirrrty Boys subratlla la importància d’una comunicació responsable que eviti la revictimització, una lliçó clau per al periodisme en l’era del true crime. I també per a la comunicació corporativa i de crisi: empatia, transparència, veracitat…  

3. La influència del context mediàtic local. La competència ferotge entre mitjans al Regne Unit fomenta una cobertura sensacionalista, mentre que el model noruec, menys competitiu, permet una comunicació més pausada, analítica i respectuosa amb els protagonistes. L’ecosistema mediàtic condiciona la comunicació.

4. La comunicació corporativa com a agent de canvi social. Les empreses i organitzacions, incloses les consultores de comunicació, podem triar entre narratives equilibrades que ajudin a construir societats més justes, informades i menys estigmatitzadores; o bé buscar camins més còmodes, però socialment irresponsables, que accentuïn prejudicis, perpetuïn desinformacions o fomentin divisions que només generen confrontació i retrocés social. D’exemples en tenim molts, des dels whasings (greenwashing, pinkwashing, purplewashing…) fins a la reproducció d’estereotips, que va començar explotant la publicitat i que ara també podem veure en comunicats de premsa o pseudo-estudis. 

A Síntesi portem 30 anys traslladant l’ètica del periodisme a la comunicació corporativa. Hi creiem. Ens ha anat bé i esperem poder seguir, com a mínim, 30 anys més.