Segur que heu assistit a més d’un i a més de dos actes on no heu pogut evitar badallar i desconnectar per la durada dels parlaments institucionals dels representants que hi intervenen, que massa sovint, a més, no s’escolten entre ells i acaben dient tots el mateix. Hi intervenen perquè en són organitzadors o promotors o patrocinadors i és lògic que ho facin notar, perquè, i cal ser sincers, sense la seva aportació econòmica probablement hi hauria força esdeveniments que no es podrien fer.

Ara bé, que això sigui així no vol dir que la visualització de la seva necessària col·laboració hagi d’acabar convertint un acte interessant en soporífer. 

Ep! I tot això ho dic fent-me autocrítica! Perquè reconec que encara acostumo a excedir-me una mica del temps assignat quan em toca intervenir en un acte d’aquests amb diferents actors. Poc, però ho faig. Per això continuo practicant per millorar a l’hora de parlar en públic i em preparo i assajo sempre abans totes les intervencions, per petites que siguin.

Conèixer qui ens escoltarà, on parlarem, qui més parlarà, com anirà l’acte… ens ajuda a preparar el que volem dir i com ho hem de dir per captar l’atenció de la gent des del primer moment i aconseguir mantenir-la fins al final. Alhora, ens ajuda a saber escoltar les altres intervencions i a citar-les si s’escau per “dissimular” repeticions. I ens ajuda també a controlar la durada de la nostra.

Poques paraules i ben dites és un consell bàsic que hauríem de saber aplicar més bé i explicar millor els qui assessorem i acompanyem representants institucionals i portaveus d’empreses i organitzacions. Més encara avui, en un món d’emocions intenses i curtes.

Fins i tot el papa Francesc ha instat els clergues a no fer homilies “de més de 8 minuts” perquè “parlen tant, tantes vegades, que no s’entén de què parlen… i passat aquest temps la gent perd l’atenció i s’adorm, i tenen raó…”. I 8 minuts ja són molts minuts!

No és la primera vegada que ho demana, tot i que ara el ressò de les seves paraules ha estat més gran després d’unes altres –“prou ‘mariconeig’ als seminaris” i “les xafarderies són cosa de dones”–, desencertades i poc curoses en aquest cas, que han transcendit tot i ser pronunciades en reunions privades i que evidencien, un cop més, que un personatge públic ha de vigilar sempre el que diu i que el portaveu es pot equivocar. 

Un altre dia podem parlar sobre què hem de fer quan el nostre portaveu la vessa. Mentrestant, i en relació encara amb la mesura de les intervencions, en tots els sentits, recullo la reflexió del capellà i periodista Francesc Romeu, professor de Periodisme a la Universitat Ramon Llull, a l’entorn de l’advertiment papal sobre les homilies: “L’únic secret és preparar-s’ho. El que no pot ser és que alguns professionals anem creient que tenim un background i que en el mateix moment ja ens vindrà la inspiració. Aleshores es nota que aquella persona va buscant-la i no la troba i allò es va allargant”.

Una reflexió que serveix per a molt més que les homilies.