Neus Bonet i Bagant és una de les veus més inconfusibles de Catalunya. En el dial, és fàcil reconèixer el seu to, el ritme, la sonoritat…. Ha estat gairebé sempre vinculada a la ràdio, sobretot a Catalunya Ràdio, d’on ha estat editora d’informatius, de programes, de magazins de tarda i matinals. També ha estat a Ona Catalana, i a la cadena SER, entre altres. Durant 10 anys, ha estat membre de la junta de govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya, 6 dels quals com a degana. La seva feina i trajectòria han rebut molts reconeixements, com el premi Margarita Rivière al rigor, independència i visió de gènere.

Escolteu el capítol sencer amb Neus Bonet aquí:

Anar a descarregar

La Neus Bonet és una referència en el món del periodisme. Vinculada sobretot als mitjans radiofònics, molts dels oients la coneixen per la seva trajectòria a Catalunya Ràdio, on ara està fent els informatius dels caps de setmana. Però també ha estat degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya i és un referent des del punt de vista de la professió. 

He quedat impressionada amb la presentació. Quan tens tanta trajectòria vol dir que ja t’estàs fent gran! (riu)

Com vius des de la ràdio tota aquesta moguda que hi ha en el món de la comunicació, en què tothom és comunicador?

Els joves es comuniquen molt per xarxes. Pel que estic observant, no tenen clar el que és un mitjà de comunicació i el que és un canal de comunicació, i això crea algunes disfuncions. Però benvinguda sigui la comunicació en massa, que la gent tingui la capacitat d’expressar-se i de dir allò que pensa. Fins ara, hi havia molta gent que no tenia mai l’oportunitat de dir el que pensava, ni en una tertúlia ni en un programa de ràdio, més enllà de fer una trucada o publicar una carta en un diari. Ara això ha canviat moltíssim i tothom pot dir la seva. Això és bo o dolent? Jo sempre penso en positiu i crec que pot ser bo. Haurem de regular una mica les condicions, que això sí que fa falta; però és bo. 

Has sigut gairebé sempre periodista de ràdio. Que té d’especial la ràdio?

El directe; és a dir, la proximitat. És un producte que, quan tu el fas, és molt teu. No és com la televisió, que necessites un realitzador, un càmera, una il·luminació… a la ràdio simplement obres un micròfon i expliques el que veus. Si t’agrada molt la capacitat de desenvolupar, de fer que la gent tingui imatges auditives, de crear mons… ara que tot són pantalles, la ràdio et dona la possibilitat d’imaginar i de fer-ho només amb l’instrument de la veu. Això és el que més m’apassiona. 

La ràdio és mou pel directe, per la immediatesa. És una mica la tendència que hem tingut amb tot. De fet, les xarxes són també això…

I els diaris, que tots tenen ja la versió digital. La majoria de periodistes hem acabat treballant com els de la ràdio perquè hem d’estar actualitzant permanentment. Als diaris, tu no pots publicar en paper una notícia que ja té 24 hores… així que li has de donar un plus, un context, una explicació, un afegitó, un reportatge. Perquè, si no, la notícia ens arriba al mòbil amb una facilitat que ja la sabem. El titular ja el tenim i ja ens han explicat per què ha passat, on ha passat… Per això, cal donar context, algun afegit. I això amb la ràdio ja estava inventat, era més directe. Així que ens han copiat. Per tant, ara que es parla que la premsa desapareixerà en paper, que la televisió està en qüestió perquè les plataformes digitals de continguts se l’emportaran per davant, doncs amb la ràdio no hi és aquest debat. També crec que aquests debats de dir sempre una cosa contra l’altra no són del tot certs, perquè sempre han conviscut. Quan va néixer el vídeo s’havia de morir la tele. Quan va néixer la tele s’havia de morir la ràdio, i la ràdio ha viscut. Els diaris continuaran existint i en paper. Evidentment que sí! Potser no amb la freqüència que ho fan ara, però continuaran existint. I la tele no desapareixerà, perquè tot ho mirem en una pantalla. Però és com la consumim. La tele clàssica, lineal, potser sí que està acabada, perquè la gent jove ja no està esperant que sigui una hora per veure una cosa. Al contrari, la precarietat del món laboral, els canvis en la vida laboral i la contractació i el tipus de feina fan que, quan tenen mitja hora, miren el capítol d’una sèrie o es baixen un pòdcast i s’informen. Diuen: ara tinc una estona, doncs consumeixo el que necessito en aquell moment. Si no, has d’estar esperant que sigui una hora concreta del vespre o del matí per poder veure un programa. Ha canviat la manera de fer les coses. 

I tu, com a consumidora de mitjans o de continguts, què utilitzes?

Tot! Tele, ràdio, paper… tot. El que passa és que trio molt. Busco la marca del periodista o de la periodista, busco d’un diari determinat què diu una persona o una altra. De la tele intento mirar el màxim de rodes informatives, tant del 3/24 com del 24 horas, com la BBC i FranceInfo si és possible; una mica de tot. No tot cada dia, però depèn també del que passa al món. No puc viure sense saber què passa. No ho sé fer. Poso els peus a terra i el primer que faig és posar la ràdio.

Penses que la ciutadania en general consumim informació amb massa lleugeresa, sense ser conscients de si allò és cert o no? Hem perdut el paper del periodista com a verificador de la realitat? 

Per això han sortit tantes iniciatives de verificació. Perquè és veritat que ja no som només els periodistes els que emetem missatges, sinó que hi ha moltíssima altra gent amb un telèfon intel·ligent que emet missatges. Per tant, la verificació és importantíssima, i això a vegades ho estem perdent per la velocitat amb què se’ns demana la informació. Passa qualsevol cosa i ho hem de dir ja, ho hem de tenir preparat ja… I quan dius, un moment, però això és cert o no?, perquè si no és cert ens acabem enganxant els dits, com ens ha passat a tots en algun moment determinat. En algun moment determinat has comprat una notícia que sortia a xarxes sense corroborar-la, has fet que el corresponsal al món te la munti i te la vengui i després no és veritat. 

I no creus que és una batalla perduda? 

Jo crec que no. Mira, es va dir que el periodisme desapareixeria i el New York Times, per exemple, està augmentant exponencialment el nombre de subscripcions. És a dir, com més problemes hi ha, o com més poc clar la gent veu el que està passant -època Donald Trump-, la gent busca més que algú li verifiqui si les coses són certes o no són certes, perquè ja no sap en quin món s’està movent. Ni ell, ni els seus fills; ni si vols invertir, no saps si és un bon moment o no. Per això cada vegada més el refugi és el periodisme. La gent diu que el bon periodisme. Però no existeix el bon i el mal periodisme. Hi ha periodisme. La resta no ho és. No hi ha mal periodisme. 

Quins serien per a tu els principis del periodisme? Perquè val la pena recordar-los, que de vegades els perdem de vista…

És la contrastació, contrastar les fonts. Allò famós que si algú ens diu que plou i un altre ens diu que no plou, la nostra feina no és dir que n’hi ha un que diu que plou i l’altre que diu que no plou, sinó obrir la finestra i mirar si està plovent o no està plovent. És verificar i explicar i contrastar. I quan t’equivoques, reconèixer-ho i explicar-ho. En un món en què els canals de comunicació i l’allau d’informació que t’arriba és brutal, la verificació és absolutament necessària i bàsica. 

A banda de ser una de les veus principals de Catalunya en el món radiofònic, també has estat degana del Col·legi de Periodistes durant 6 anys i 4 més vicedegana. T’imaginaves mai que series degana del Col·legi de Periodistes? 

No, no m’ho imaginava mai. M’hi vaig posar perquè m’ho va demanar Josep Maria Martí, que es volia presentar i va acabar sent degà. Ens coneixíem de Reus i em va dir que volia que hi anés. Era un moment que a mi professionalment em venia bé, per dir ho així, i m’hi vaig apuntar. Les circumstàncies van fer que ell ho hagués de deixar en un moment determinat i em va dir que em presentés jo, i em vaig presentar. A la vida, el que he tingut molt clar sempre és el que no vull, i el que vull no ho he sabut mai, m’ho he anat trobant. I això no m’ho havia plantejat mai a la vida. No formava part dels meus plans. 

Ha estat una bona experiència però…

Sí, ha estat un màster en moltes coses: en gestió de personal, en gestió d’egos, en gestió empresarial, en gestió de l’època del procés polític, que va ser duríssima… He après moltíssim.

A la ràdio i al Col·legi de Periodistes, has tractat amb periodistes que hem treballat en mitjans de comunicació i en empreses i institucions. Hi ha una diferència dels dos mons?

Evidentment que hi ha una diferència, perquè la comunicació és una comunicació d’un producte determinat; és a dir, es ven una cosa determinada. El periodisme és contrastar les fonts i saber si allò que et diuen és cert o no és cert, i quina base té i quina base deixa de tenir. És evident que es pot fer la mateixa feina amb ètica i professionalitat, d’una banda i d’una altra. Quan encara ara hi ha periodistes que diuen “m’he passat al lado oscuro”, jo és que els renyaria… No hi ha lado oscuro. Hi ha la manera de fer bé una feina o una altra. Per a molts periodistes, la majoria de les sortides professionals d’avui dia són en l’àmbit de la comunicació, i tu pots comunicar allò que una empresa necessita, allò que una institució necessita, allò que una organització necessita. La nostra feina és posar en valor allò, si creiem que s’ho val i s’ho mereix i triar i confirmar i contrastar-ho. Com faríem amb qualsevol altra notícia. 

I, per tant, a la part del periodisme a l’altra banda no li diries periodisme… 

No. Li diria comunicació, però no per menystenir-ho i dir-nos que els periodistes són més o menys. Li diria comunicació perquè una cosa té unes regles, unes normes i uns aprenentatges i  la comunicació, tot i que les bases vénen a ser bastant similars, en té unes altres. No és el mateix que tu hagis de tractar amb la informació de tot el món o que estiguis en una empresa que es dediqui només a comunicar allò que li interessa que se sàpiga, o que socialment encaixi, o que creu que té un missatge a oferir socialment. Són coses amb unes certes diferències.

Tot i això, el col·legi va crear una comissió de directors de comunicació…

Sí, i tant, i ho vam potenciar moltíssim. Ho vam fer no només perquè hi hagi sortides laborals, sinó perquè és una feina boníssima com ho pot ser la del periodisme. El periodisme tampoc és només fer de corresponsal de guerra. Ni tothom va a una facultat perquè vol ser periodista de guerra, ni tothom va a una facultat perquè vol ser director de comunicació. Ho acaben descobrint. I crec que, no sent exactament el mateix, tenen les mateixes bases, que són fer bé la feina i comunicar. La base és comunicar.

Creus que és òptim que les persones que es dediquen a la comunicació des d’empreses i institucions siguin periodistes? 

Jo crec que sí. Perquè tens la formació de saber tractar les fonts, que això és important estiguis on estiguis, contrastar les informacions i saber que, quan t’adreces al públic, hi ha conceptes -com a vegades passa en l’àmbit, per exemple, mèdic – que són molt tècnics i cal traduir-los. I tot això és el que aprens a una facultat per ser periodista. Crec que al món de la comunicació, la base ha de ser un periodista. Així ho he dit i ho vam defensar en el seu moment des del col·legi. 

I us trobeu cada dia amb més persones que volen dedicar se a la comunicació?

Jo tinc alumnes actualment que estan fent periodisme, però que s’encaminen cap a la comunicació perquè veuen que els agrada més, els convenç més. Jo crec que sí, fins i tot crec que està bé per saber com funcionen els periodistes. I si tu ets una empresa o una organització, un partit polític… si saps com funcionen els mitjans de comunicació, tens moltes més vies obertes per saber com et pots relacionar amb aquestes empreses periodístiques a les quals vols convèncer del teu missatge.

Com a periodista a la ràdio, dirigint programes com has dirigit, magazins, informatius, etc., t’has trobat amb moltes males pràctiques per part de directors de comunicació? 

Algunes sí, però com m’he trobat amb molts directors o companys bordes, per dir-ho directe. I amb el pas del temps han canviat molt les coses, i ara els directors i directores de comunicació de les empreses o organitzacions tenen molt clar a qui s’adrecen i com s’adrecen. Ha canviat moltíssim la relació. Abans, això que et deia, que parlaven del lado oscuro. I la comunicació no és cap lado oscuro. És comunicació vista des d’un altre punt de vista. I ets periodista i la pots exercir des d’un punt de vista o des d’un altre. Jo això ho tinc molt clar. 

I què hauria de tenir un director de comunicació per fer bé la seva feina?

Conèixer els mitjans i, sobretot, complicitat. Tu no pots trucar a una empresa o enviar una nota de premsa com es feia abans fa molts anys “exigiendo/rogando su publicación”. No ho farem exactament igual que tu proposes, o ampliarem les teves notes de premsa, et trucarem o pensarem que té una derivada social que interessa al nostre programa… Rebem cada dia centenars de notes de premsa de tot arreu: el Gran Recapte, Arrels al carrer, fem una campanya… Tot això té una part de comunicació que els exigiria complicitat o complicitat. 

Abans d’acabar, et volíem demanar una recomanació d’algun llibre o alguna idea que volguessis compartir amb nosaltres.

Una cosa que m’està interessant moltíssim de fa temps és la comunicació no verbal, tot i que jo sempre m’expresso amb les paraules… Ara se’n fan molts estudis, i em va caure a les mans un llibre d’un senyor que havia estat interrogador de l’FBI que es diu “El cuerpo habla”. Ell fa una deriva de com ens hem d’expressar en públic, i és útil perquè, a vegades, els periodistes, pel fet de ser de ràdio, sembla que no hagis de tenir projecció pública, però també n’has de tenir. Jo m’he hagut d’exposar durant 10 anys a fer mil coses en públic que em van donar molta informació d’aquells tics d’expressió corporal o de quan algú està mentint o no està mentint més enllà de les paraules. Quan estàs amb algú, l’escoltes i notes només amb les inflexions de la veu que t’està enredant, t’està venent un submarí molt gros, una moto increïble, només amb les expressions gestuals del cos. O com creues les cames, o com et comportes davant de determinat auditori, o com interpretes una fotografia. 

I per acabar del tot, tu que també ets professora de periodisme, com veus les futures fornades de periodistes i comunicadors que tindrem?

Els veig una mica despistats, confesso. Perquè no són usuaris dels mitjans com ho érem nosaltres, per dir ho així: no escolten ràdio, veuen poca tele, s’informen a través de xarxes… I, estudiant periodisme, els falta tenir clar que s’ha de contrastar tot, que un mitjà de comunicació i un canal de comunicació no són el mateix, etc. Els veig una mica despistats, però així que els situes en tenen ganes i això posa de molt bon humor. Perquè quan hi ha tots aquests gurus que diuen que el periodisme s’ha mort, doncs no, no s’ha mort. Ho sento molt. No es morirà mai.