Fa ben pocs dies, durant una jornada de rodatge, comentàvem amb un company de professió, especialitzat en la producció audiovisual, la quantitat increïble d’encàrrecs per part de clients de tota mena per fer productes en vídeo que després no tenen un ús concret. És a dir, que passen inadvertits per al públic general i esdevenen pràcticament invisibles.

Passa més del que pot semblar i crec que és un error de plantejament, un malbaratament d’energies sense sentit i, al final, una manera força absurda de gastar recursos, de temps i de diners. Perquè, comparat amb altres formats, fer un producte audiovisual és car, complex i llarg. I, per tant, abans d’encarregar un vídeo cal tenir molt clar quin ús se’n farà. Perquè guardar-lo en un calaix —digueu-li, si voleu, un canal de YouTube amb visites irrisòries— no pot ser una opció. De la mateixa manera que a ningú se li acudiria, per exemple, fer redactar una nota de premsa per després no distribuir-la entre els mitjans i les agències.

Els productes audiovisuals, en general, no són un fi en si mateixos. Són una eina per transmetre determinades coses; les que siguin, les que considerem adequades. Per això, el primer que cal decidir és què volem transmetre, a qui, amb quins conceptes o missatges claus, com ho volem transmetre i quin impacte busquem. De tot plegat en podrem deduir després quin és el millor format, el to més útil per als nostres propòsits, els canals més factibles i la utilitat que li donarem.

Aquesta reflexió necessària abans de prémer el rec de la càmera ha de servir per trobar la millor solució, la que estarà més alineada amb els propòsits de la nostra organització i la que ens permetrà que el vídeo s’acosti a l’impacte que perseguim. Perquè no és el mateix fer testimonials —molt adequats per a les xarxes socials—,  que rodar un espot —que busca emocionar en pocs segons—, o preparar un corporatiu —dissenyat per ser el frontispici de la nostra web—, o fins i tot acostar-nos a formats propers al documental per traslladar alhora als nostres públics missatges, propòsits, testimonials i voluntat de transcendència en la societat.

Amb un pla de comunicació, destriem com volem presentar-nos davant dels nostres públics. I el seu apèndix en versió àudio/vídeo és el pla de comunicació audiovisual, un instrument bàsic —així ho entenem a Síntesi, com explica Dolors Gordils en aquest article—per esprémer totes les possibilitats d’aquests formats garantint que tot el que es produeixi tingui un objectiu, una finalitat, un ús i, si es fa bé, un  impacte.

Fer un vídeo simplement per fer-lo, no és una bona idea. “Així ja el tenim”, ens solen dir. “I quin ús li donareu?”, els preguntem… i la resposta acostuma a ser de l’estil “no ho sabem encara, ja ho pensarem”. D’acord, com vulgueu, però és millor pensar abans i actuar després. Posar el carro davant dels bous pot fer, gairebé sempre, que el nostre vídeo acabi sent invisible. De veure’s, es veu, és clar, però ningú sap ni on, ni quan, ni perquè.